Sense formacions majoritàries

Un país necessita formacions polítiques majoritàries. Els darrers estudis d’opinió pronostiquen una Catalunya molt fragmentada. I això no és bo sota el meu punt de vista. És cert que manquen gairebé tres anys per a les eleccions a casa nostra i ja s’està configurant un escenari de campanya permanent.

El líder d’ERC ha anunciat que vol ser candidat, tot i que continua inhabilitat. Ara hauria de ser el moment de desenvolupar polítiques en favor dels ciutadans des del Parlament de Catalunya i més quan els republicans votaren la investidura de Salvador Illa, per la qual cosa se’ls hauria d’exigir responsabilitat. En una època en què l’ascens de la ultradreta sembla imparable, caldria fer polítiques pensant en el progrés del territori i no pas dedicar els esforços a una precampanya de mesos i mesos que al final avorrirà als mateixos electors.

Oriol Junqueras és incapaç de donar pas a cares noves. Continua enrocat en el discurs de sempre i no sembla la persona indicada perquè ERC aixequi el vol. Té un partit dividit on noms com Ernest Maragall ja han anunciat que no el votaran i davant d’aquest pessimisme alguns dels candidats a les municipals pretenen fer llistes tot amagant les sigles, com a Girona. Les enquestes pronostiquen una vintena d’escons per a ERC i si es confirmessin seria un resultat molt trist per a una formació que amb en Pere Aragonès arribà a la presidència de la Generalitat.

Una situació semblant li passa als seus ex socis de Junts. La seva presència al Parlament passa totalment desapercebuda i al llarg de la legislatura només se’ls coneix per les seves votacions a les Corts espanyoles, tot sovint votant al costat del PP i Vox.

Puigdemont aspira a l’amnistia i aquesta sembla que no arribarà fins al proper any. Se’ls farà molt llarg aquest camí, perquè sense líder és complicat administrar la tasca d’oposició.

El futur de Junts no és massa engrescador, atès que Sílvia Orriols els guanya terreny a la Catalunya rural. A les municipals els seu descens dificultarà la preparació de les eleccions catalanes amb garanties. Segons les recents enquestes, Aliança Catalana els pot esgarrapar entre 10 i 12 escons i això pot ser letal. Tard o d’hora hauran de replantejar-se la seva estratègia perquè cada dia són més els exconvergents que abandonen la nau que des de Waterloo intenta dirigir el noi d’Amer. Si Junts es mou en la vintena de diputats serà una formació complementària, quan havia estat majoritària fa una dècada.

Aquesta davallada de les forces que protagonitzaren el procés hauria de servir perquè el PSC augmentés considerablement els seus suports, però de moment no és així. En una propera contesa podria perdre entre 4 i 6 escons, per la qual cosa no arribaria a la quarantena de diputats. Soc dels que penso que els socialistes gaudeixen de vot amagat, però tampoc s’està convertint en aquest partit majoritari que pugui aplicar el seu programa amb independència. Salvador Illa s’ha consolidat com a president, però la majoria dels seus consellers encara són del tot desconeguts.

L’única força emergent és Aliança Catalana. La seva aparició és el resultat de la crisi que viuen els partits tradicionals. Cada vegada la població els veu més allunyats i com a maquinàries de col·locació de personatges que busquen un salari públic. Un nínxol considerable de votants volen una cara nova, encara que no ofereixi cap proposta mínimament seriosa. És pur populisme amanit amb un discurs xenòfob que pretén expulsar immigrants a l’estil trumpista. De moment, Sílvia Orriols explota imatge a les xarxes socials i en les seves intervencions parlamentàries i en treu rèdit atès que amplia la seva xarxa de seguidors. Molts independentistes desencisats li donen suport després de viure el fracàs protagonitzat pels dirigents de Junts i ERC. Però malauradament aquesta no és cap solució de futur per a Catalunya. Es tracta només de continuar marejant la perdiu buscant el mateix enemic de sempre i això només porta al fracàs col·lectiu.

Subscriu-te per seguir llegint