Arbres, cara i creu

Els arbres moren dempeus, digué un dramaturg; precisa manera de proclamar un signe de valentia i arrelament a un lloc. Ara mateix, precisament al revés, la nostra societat contempla com molts joves preparen o pensen el seu desarrelament, per no tornar més a aquest país, possiblement. Els arbres i les persones devem formar una mena de família, amb coincidències i discrepàncies, amb alts i baixos, cadascú amb els seus valors, records, vivències, situacions. Sempre tenim un arbre o un bosc que pot acompanyar un esdeveniment de la nostra vida, una reflexió, un episodi.

Ara és temps de tardor, l’estació dels colors i dels contes, que ja vol encendre el seu fanal. Són aquells dies que fan dir al poeta Guerau de Liost: «Ara dic al temps: reposa, que jo també reposaré, ara que és acabada cada cosa. Textures sofertes, de pelló i castanya ara la muntanya per vestir-se pren i, per sota el vestit, la seva entranya és una gresa d’or que no ens ofèn. Les fulles cobren seny i fesomia, no s’infatuen ni exageren dols, mig cauen i mig volen».

Doncs, fem-li cas, al poeta: aquesta tardor 2025 és propensa a presentar uns colors de meravella, per exemple als boscos de Collsacabra, regió que reuneix els pobles de Cantonigrós, Tavertet, Rupit i l’Esquirol, amb els santuaris de la Salut i el Far, i posats a convidar puntualment cal recomanar a acostar-se a Corriol, la pairalia modèlica situada a Rupit i Pruit on Josep Pla era el convidat del seu propietari, el senyor Puget. Josep Pla va escriure Un senyor de Barcelona, llibre que acaba amb una majestuosa i emocionant descripció de la tardor al Collsacabra, pàgines de gran antologia.

Tot un suggeriment: arribar-se a Corriol, llegir-hi aquesta pàgina de Josep Pla, contemplar la bellesa desbordada dels colors de la tardor, i entrar a dinar a un dels nombrosos i magnífics restaurants de Collsacabra.

Després del punt i a part del paràgraf anterior, continuem mirant-nos els arbres. Però aquests meravellosos exemplars que en qüestió de pocs dies ens oferiran un espectacle de bellesa irrepetible, formen part d’aquella família vegetal catalana que al pic de l’estiu ens fa basarda quan una petita guspira pot convertir un paisatge en cendra total. És en aquest tràgic contrast on les autoritats corresponents han de centrar les seves decisions determinants. Ara, més enllà de la bellesa tardoral, a Catalunya tenim arbres que hi sobren. I són molts. La superfície de bosc, ben abandonada a molts llocs, no afavoreix la tranquil·litat. Durant els greus i repetits incendis forestals d’aquest 2025 els nostres governants anunciaven (qui sap si prometien o juraven allò que deien) un propòsit de posar-se a la feina de cara a ordenar i aclarir el bosc i el sotabosc. Qui sap si van fent la feina, tot silenciosament. Estarem atents.

Subscriu-te per seguir llegint