Difamació

Eva Piquer ha escrit el llibre Difamació sobre uns articles de Bernat Dedéu de fa deu anys i que no van agradar-li prou. La frase que sembla que més ofensa va causar-li fou que anticipés que quan el seu marit morís, es convertiria en «la Pantoja», en «la vídua de la tribu». Eva Piquer és la vídua de Carles Capdevila, exdirector del diari Ara. L’autora diu que des d’aquells articles va viure intimidada per llur profecia i que tot ho feia per evitar que s’acomplís. Però Difamació és l’evidència que el Bernat tenia raó. Pantoja de tot, la senyora Piquer es reivindica com a víctima, que és com miren de cridar l’atenció les persones desproveïdes de talent, d’intel·ligència, per oferir-nos algun entreteniment millor.

El preu de viure en llibertat és el mal que poden fer-nos les opinions dels altres. Preferiria dir això d’una persona que estimés molt, perquè seria més creïble: una cosa són les mentides i la desinformació, que efectivament cal combatre-les; i l’altra és l’aparador on vivim tots els que escrivim i on viu també tot el que escrivim. El peix posat a vendre. Creure que et difamen per dir-te Pantoja és una disfunció totalitària, sobretot quan t’acabes comportant com una folklòrica i escrivint llibres de vergonya aliena.

A mi m’ofèn el que la senyora Piquer escriu i fa, i em sento vexat, humiliat per haver de compartir un mateix espai públic amb ella. Les seves xarxes socials són el museu de la baixesa. Quan vam coincidir alguns anys a l’Avui, les coses que deia i hi escrivia eren d’una vulgaritat i d’una brutalitat tirànica que, en comparança, els articles suposadament difamatoris del Bernat empal·lideixen i semblen cartes d’amor. Compartir espai i temps amb Eva Piquer va ser per a mi com viure en una ciutat de carrers bruts per vaga d’escombriaires. La mena de brutor que ningú no hi compta, però que hi és, per un error del sistema. Això és per a mi l’Eva Piquer. Tota, tota la seva trajectòria l’he trobada insultant, deixant de banda les vegades que m’ha insultat, i a tantes persones que estimo. Però no se m’ha acudit mai dir-li feixista, tot i que el seu pensament clarament ho seria si en algun moment s’arribés a articular d’una manera presentable. Em sembla que un dia li vaig dir que era una perruquera del Clot, i un altre dia, que era una intensa perruquera del Clot. I no en sabria dir res més.

Difamació és l’exemple de com els febles intenten imposar la seva tirania. Hi ha un totalitarisme de les persones mancades que Eva Piquer encarna. És d’un menyspreu profund no només a la llibertat sinó al dret d’existir de l’altre. Difamació no és un llibre palestí, és un llibre propalestí. És Ada Colau arribant a Gaza sense la tan promesa ajuda humanitària. Eva Piquer furga en les restes de la mort, com va aventurar Bernat Dedéu, perquè si furga en la seva vida no en pot treure res. Volen baix els voltors. Vídua de la tribu, Pantoja, tot el que aquesta senyora ha defensat, ha naufragat. Té temps per fer recompte de greuges perquè de mèrits no en pot comptar cap. Però per molt que parasiti la cultura i els mitjans de la manera més abusiva i denigrant per a una societat, hi ha hagut algú que n’hagi demanat l’expulsió? Per què hauríem de fer-ho? Escrivim i ens escriuen. Hi ha tons, estils, impostures. Hi ha el poder, i fins i tot hi ha molts diners públics que han servit per crear diaris privats: no per subvencionar-los, sinó per fundar-los del no-res en operacions polítiques indecents. Per què la senyora Piquer escriu al diari Ara? «Sin reinas bastardas no hay monarquía. Lo dice hasta Ansón, ¿de qué come Ussía?».

Eva Piquer va viure del seu marit i ara vol viure de Bernat Dedéu, però sempre fent veure que en realitat fa una altra cosa. Diu que no esmenta el seu nom (el del Bernat) perquè «no s’ho mereix» però li ha dedicat un llibre sencer, i fa servir un pseudònim per referir-s’hi, que és la màxima demostració de la covardia. Si vol passar comptes, que els passi. Amb Difamació el que vol fer és caixa i donar-se notorietat, aprofitant l’onada de denúncies del «me too». A més a més, aquesta obsessió pel Bernat té tota la pinta d’amagar furors. Quant a Carles Capdevila, vam començar molt malament però en els darrers temps vam intercanviar alguns missatges molt agradables. Vam parlar de ser pares, d’escriure. De la seva malaltia, també, i em va doldre saber la trista notícia. Un dels seus fills és amic d’un amic meu i m’alegro quan de tant en tant m’explica que va fent bé.

El Carles i jo vam tenir uns últims mesos de bonica relació perquè tots dos ens vam fixar en la part que podíem apreciar de l’altre i no érem sectaris. Catalunya és socialment molt decebedora, la conversa pública és el camió de les escombraries, no es donen les condicions per al progrés moral, ni intel·lectual, ni artístic. Per això quan molt de tant en tant, de tota la desfilada, en queda un amb alguna amb llum, de seguida miro d’apropar-m’hi. Veníem de molt avall, amb el Carles, la fondària de les coses que ens havíem dit. Calia una certa sofisticació, que per descomptat la seva vídua no té, i jo això puc dir-ho perquè l’he vista fer molt tristos paperots. Difamació rodola pel pendent d’una humanitat molt prèviament deteriorada i a més a més perfila Bernat Dedéu com un agressor i en proposa la cancel·lació, la qual cosa no és llibertat d’expressió sinó una acusació falsa -desinformació, mentida- i un assenyalament públic que pot tenir les greus conseqüències que tots sabem. Jo duria la senyora Piquer als tribunals, per la via civil, perquè la penal té poc recorregut en aquests casos, i li demanaria una indemnització no inferior a 50.000 euros. Hi ha uns restaurants a Bangkok que volia dir-te, Bernat.

Subscriu-te per seguir llegint