Un il·lús passejant per la Devesa

Diumenge a la tarda d’octubre encara molt calorós. Un passeig improvisat em porta fins a la Devesa. La primera bona impressió que em trobo és la quantitat de persones que també hi passegen, algunes d’elles acompanyades de gossos, o bé fan esport. D’aquí a uns dies el parc adquirirà una nova dimensió amb la instal·lació de les atraccions de Fires i l’ocupació d’un sector per part de la Fira de Mostres. Només durant la celebració de Sant Narcís la Devesa es dota de la vida. Però, són deu dies. La resta, tret dels dos matins de mercat setmanal dels dimarts i dissabte, està immersa en la solitud.

Passejant entremig dels plàtans pensava que simplement amb algunes mesures la Devesa es podria convertir en punt d’atracció tant per a la ciutadania com per a visitants. Tal com passa a la majoria de ciutats europees que disposen de parcs similars al nostre. Potser simplement posant-hi unes taules i cadires a disposició de la gent per fer-ne ús, alguna petita atracció per a la mainada i una mica d’oferta gastronòmica el parc adquiriria més vida. Mentre pensava això em va venir al cap el parc Jordi Vilamitjana a Can Gibert del Pla. I, clar, vaig pensar, si tenim un parc i ens el volem carregar per donar pas a una massificació d’habitatges com em puc imaginar recuperar la vida del major parc que tenim a la ciutat. Reconec ser realment un il·lús que passeja. Mentre donava per acabat el passeig vaig tornar a la realitat. La Devesa, tret dels dies puntuals de les Fires de Sant Narcís, tornarà a ser la resta de l’any un espai infrautilitzat que seguirà vivint d’esquena a la ciutadania.

Subscriu-te per seguir llegint