De Gaza cap al cel

La Salam tenia 32 anys, i va ser assassinada amb el seu marit, els seus fills i altres membres de la seva família l’octubre de 2023.

En Tarek, de 31 anys, va ser abatut per soldats israelians que van assaltar el centre hospitalari on havia cercat refugi. Feia poc que s’havia promès.

Dies abans de morir, l’Ayat, de 27 anys, va compartir un vídeo titulat «El meu darrer missatge al món», on deia: «Teníem grans somnis, però ara el nostre únic somni és ser assassinats sencers perquè sàpiguen qui som».

En Marwan tenia 30 anys i no portava l’armilla de premsa el dia que va ser assassinat: tenia por que la peça identificativa el convertís en un objectiu a causa dels continuats atacs contra periodistes.

A en Mohammed, malgrat totes les dificultats, li agradava informar sobre la vida quotidiana de la gent de Gaza. Tenia només 24 anys quan va trobar la mort amb altres familiars.

L’Ola havia publicat al Facebook diversos posts crítics amb Hamàs i demanant la fi de la guerra. Tenia 28 anys i va morir en un atac aeri.

Tot el que va quedar de l’AlHassan, de 18 anys, després que el míssil d’un dron israelià l’impactés directament van ser alguns flocs de cabells i un grapat de trossets del seu cos.

La Fatma tenia 25 anys i s’havia de casar la setmana després del seu assassinat. Era fotògrafa, i a l’Instagram havia vaticinat que «potser les meves fotos viuran més temps que jo, i això és el que em fa sentir en pau».

En Moamen, un fotògraf palestí de 19 anys, documentava els esforços dels equips mèdics per recuperar víctimes en una casa afectada per un bombardeig israelià. El foc d’un tanc israelià va matar-lo, al mateix temps que a tres paramèdics i a diversos ferits pel bombardeig anterior.

L’Abed havia visitat la seva família el mateix dia que la van assassinar: «Va ser com si hagués vingut a acomiadar-se», diu la seva germana. Va tornar a casa per estar amb el seu fill petit abans del seu primer dia d’escola. Aquell vespre, un dron israelià va bombardejar el seu apartament. L’Abed, el seu marit i un dels seus tres fills van morir. Els altres dos nens van resultar ferits. Tenia 36 anys.

La darrera publicació d’en Roshdi al facebook deia: «No marxarem. Sortirem de Gaza cap al cel, només cap al cel». Tenia 31 anys quan va morir a causa d’un atac aeri israelià. La seva dona i la seva filla petita van resultar ferides.

Aquestes són només algunes de les històries dels més de 200 periodistes assassinats a Gaza en els dos anys que fa que va començar la (mal anomenada) guerra. A l’exposició Veus silenciades -instal·lada al vestíbul de la biblioteca pública Carles Rahola de Girona- se’ls ret homenatge a tots: és una mostra senzilla i petita, però impactant, que ens recorda com de necessari és el periodisme, i com de perillós pot ser exercir aquest ofici.