Girona: bones i males notícies

No passa gaire sovint que enmig de la devastació general, mundial i local, saltin algunes bones notícies. Són un bé escàs que hem de cuidar amb atenció, delicadesa i sensibilitat.

La primera bona notícia que potser pot haver passat desapercebuda per la seva discreció i normalitat absoluta fa referència a la Universitat de Girona. Es tracta de la iniciativa del Consell Social que presideix l’empresària sarrianenca Assumpció Vila de senyalitzar amb plafons indicatius i explicatius els edificis del campus del Barri Vell. Amb el logotip de la Universitat i la referència als edificis i a les dependències més singulars dels edificis trobem rètols descriptius i plafons amb explicacions més extenses en català i la versió en diversos idiomes. Nous, nets i discrets són elements que dignifiquen l’entorn. He de dir que només vaig fer una passada ràpida i que em vaig fixar en la impressió general. Però vull subratllar que vaig detenir la meva atenció en el plafó que hi ha només d’entrar a la dreta del claustre. Durant molt temps allà hi ha hagut l’escultura de Sant Vicenç Ferrer que va ser retirada de la façana del complex universitari entre les Àligues i Sant Domènec per les obres. Al costat de l’escultura i encastada en el mur hi ha la làpida de pedra de Girona amb el text, incís, explicatiu sobre la prèdica de Sant Vicenç Ferrer a la multitud, des del balcó del convent, a principis del segle XV. El plafó explica els fets, el context, i l’evolució posterior del convent de dominics fins a esdevenir una facultat universitària després del seu espoli i desmantellament a partir de la desamortització de 1835 i la seva transformació en caserna militar i més concretament i fins als anys vuitanta del segle passat en Govern Militar. El plafó explica molt bé que fent memòria i reconeixement d’aquells fets i de la figura de Sant Vicenç Ferrer la ciutat saldava el seu deute moral amb l’orde de predicadors, els dominics, que en el seu moment van renunciar als seus drets sobre el conjunt conventual. Els elements de la nova retolació ens alerten d’una certa degradació general de la senyalització i del mobiliari urbà del barri vell que reclama una posada al dia i una endreça i neteja generalitzada.

La segona bona notícia correspon directament a l’àmbit municipal. Es tracta de l’inici de les obres d’enderroc de les naus abandonades i «ocupades» de la carretera de Barcelona. Aquesta operació era un clam i una reclamació reiterada. És veritat que ha passat molt temps i que durant aquesta etapa la situació s’ha degradat moltíssim. Però és també molt evident que ara ens hem d’agafar al fet concret i tangible que les màquines han entrat a materialitzar una vella aspiració ciutadana de sanejament i neteja d’una de les entrades principals de la ciutat fins ara només dignificada pel nou edifici de la Clínica Girona. No sé si s’enderrocaran totes o si en quedarà alguna de pendent i tampoc no sé si ha arribat també l’hora de veure l’inici dels treballs del nou Institut d’ensenyament secundari que porta el nom de la comtessa Ermessenda. De moment l’estat de les naus de l’antiga fàbrica Simon és una ironia dedicada a la comtessa bella, rica i poderosa dels inicis del segle XI. Ens satisfà, malgrat el retard, l’inici de les obres i ens inquieta que aquesta pugui ser una operació a mitges amb una part de la feina encara pendent. Però si fins ara patíem pel risc d’incendi i d’aldarulls a l’interior de les naus ara sentim un alleujament notable sobretot si l’Ajuntament per la seva banda entoma la problemàtica dels sense-llar que transiten per la geografia urbana sense un destí concret. Només cal resseguir la geografia de cartrons, matalassos, mantes i proteccions diverses per a entendre que cal abordar amb sentit global una problemàtica que interpel·la tothom i que desdiu de la imatge de la ciutat.

Finalment, la darrera bona notícia fa referència a l’acord de l’Ajuntament de retirar els sediments de terres, sorra, llots i còdols de sota la plaça de Catalunya. Aquesta és una tasca peremptòria que s’intenta justificar per atendre les necessitats d’obres estructurals a les bigues de la plataforma en aquest punt, però que té el valor afegit d’eliminació dels obstacles acumulats durant anys i que progressivament han anat limitant la capacitat de desguàs de l’Onyar en aquest punt. Ja era hora que es decidís de retirar tot aquest material acumulat. La bona notícia, però, ve acompanyada per una molt mala notícia; de forma expressa i taxativa s’insisteix en el fet que els camions i l’excavadora només podran entrar per la part formigonada de la llera del riu i que en cap cas, i en això s’insisteix molt, no es podrà traspassar el límit de la part formigonada. És a dir de la plaça de Catalunya fins a l’illa del Ter en l’aiguabarreig de l’Onyar, el Ter i el Galligants els sediments no es toquen. És igual que en el petit meandre entre el pont de Sant Agustí i el pont de la princesa creixin cada dia els sediments, és igual que les algues s’apilonin a la superfície del riu, és igual que les herbes s’apoderin dels col·lectors, és igual que cada any que passa creixi el perill de pèrdua de capacitat de la desembocadura de l’Onyar al Ter. És fins i tot igual que del pont del tren pengin filagarses i plàstics i és igual que en el riu hi senyoregin cada vegada més els coipús. L’Onyar no es toca i aquesta és una proclama dels naturalitzadors de laboratori que no s’han aturat a reflexionar sobre les dimensions reals de la situació i del problema.

Ànecs i balques, fins i tot les carpes, formen part d’un paisatge. La merda no. I el quid de la qüestió és saber discernir des de les regidories corresponents i sobretot des de l’ACA quins són els límits tolerables de degradació del paisatge fluvial urbà en benefici, amb el pretext, d’una naturalització estantissa i artificial.