L'habitatge no és un negoci

Vam créixer sentint a parlar de «l’home de negocis», i l’expressió es referia a un home, però no tant a un gènere com a una altra espècie. «Si fos un ocell», que hauria dit Raffaella Carrà, seria únic com una merla blanc i llest i rapaç com una àliga.

A l’emprenedor ideal el definia la seva capacitat de veure un negoci on altres no n’havien flairat cap, però molts empresaris reals vivien d’un negoci que no ho era o que no era el que semblava. M’explico: hi ha empresaris que es queixen que els impostos els ofeguen, però si un negoci no dona per pagar impostos, no és negoci; i si el propietari en treu diners, la seva activitat és delicte fiscal.

Miri la construcció. Els seus enormes beneficis van permetre a alguns ascendir des dels pous on treballaven fins a les terrasses socials. Havíem cregut que els fracassos i fallides tenien més a veure amb la manera de portar el negoci. Doncs no. Ara Espanya té una necessitat urgent d’habitatge, però el negoci de la construcció depèn que els seus treballadors no tinguin control horari.

És el rellotge, amic.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, que no va aconseguir reduir mitja hora diària la jornada laboral espanyola vigent fa 40 anys, vol un bon control horari amb un registre digital que l’administració pugui supervisar en temps real i a distància. Però el sector de la construcció diu que si això tira endavant, el negoci deixarà de ser-ho. Es pot construir sempre que es pugui pagar el treball, i ara no es pot perquè falta personal qualificat i perquè es limita el nombre d’hores extra que pot fer cada treballador a l’any.

La construcció no és negoci, o el negoci no és la construcció, malgrat la necessitat d’habitatges que hi ha, els preus que se’n paguen i els marges de benefici que es preveuen en promoure’ls. El negoci per excel·lència no ho és, segons les persones de negocis que hi són dins, que no saben com obtenir beneficis de l’habitatge pel que costen i per l’escassetat d’obrers. Que passin els següents.