Pau a Gaza?

Fa una setmana vam conèixer el pla de pau per a Gaza que Trump va anunciar a bombo i platerets després de reunir-se amb Netanyahu. Tot pla que intenti buscar la pau serà sempre benvingut, però els 20 punts del pla deixen molts aspectes a concretar com s’ha pogut comprovar en les diferents declaracions que s’han produït quan s’ha acceptat el pla amb més o menys entusiasme per part dels diferents actors. En el pla es contempla a mitjà termini la creació d’un estat palestí (condicionant-lo a canvis de l’autoritat palestina, sense concretar) i la retirada de les tropes israelianes (també amb certes condicions), cosa que nega el govern israelià, Netanyahu té problemes amb els més radicals del seu propi govern que no volen la pau sinó que volen l’expulsió dels palestins de Gaza i també de Cisjordània. Per altra part no creguin que el pla és un pla de Trump com ens vol fer creure, ho expliqui com ho expliqui, és evident que és fruit d’unes negociacions en les quals han intervingut tant països àrabs com molts altres països, entre ells els europeus. Per què pensen que tants països han acceptat el pla? Sense haver participat en una negociació de forma més o menys rellevant molts països s’haurien posat de perfil i avui, en canvi, s’impliquen perquè l’acord funcioni.

L’acceptació de Hamàs condicionada a certes condicions sembla l’única resposta possible. Els països àrabs importants, Aràbia Saudita, Emirats, Jordània, Egipte, etc. estan més preocupats pels problemes interns que pels problemes dels palestins. Després de la guerra dels Sis Dies i els següents conflictes a poc a poc aquests estats àrabs han anat firmant acords amb Israel (sota la supervisió dels EUA, que han fet en molts casos de mediadors) fins a crear una situació de falsa estabilitat a la regió i aquests països ara no volen que es desestabilitzi la situació. Els ciutadans d’aquests països simpatitzen amb els palestins i situen els seus governants en una posició difícil que es podria complicar si la guerra s’allarga i més amb l’ofensiva descontrolada dels darrers dies per part dels israelians (de destrucció massiva, desplaçaments de població i mort per atacs indiscriminats i fam), tenen por que es creïn problemes i han pressionat Hamàs perquè accepti l’acord, no volen posar en risc els seus interessos. Només amb el suport de l’Iran, un suport tampoc incondicional, Hamàs no pot resistir i ha hagut d’acceptar les condicions que li han imposat. Evidentment Hamàs intenta negociar (clarificar) alguns detalls de l’acord però el nucli de l’acord no serà objecte de negociació. Netanyahu tampoc ho tindrà fàcil, els ministres més radicals del seu govern poden trencar-lo i ell mateix serà jutjat si el problema palestí queda resolt o simplement momentàniament aturat.

Una vegada intercanviats els israelians que encara estan en mans de Hamàs per presos palestins el problema és qui es responsabilitza del govern provisional responsable de restablir unes condicions raonables per als palestins i de la retirada de les tropes israelianes. Finalment cal veure com es porta a terme la reconstrucció de Gaza i com s’arriba a un govern palestí a Gaza i Cisjordània. Diuen que el responsable ara seria un govern «tècnic» (sembla que presidit per Blair) però en tot cas el responsable suprem del govern transitori seria una comissió internacional presidida per Trump. Es consuma així la decadència de les NU, que deixen de tenir un paper que ocupa Trump tal com dèiem en l’article de la setmana passada i tal com va explicitar Trump al seu discurs a les NU.

Per entendre l’anàlisi del pla els plantejaré com a alternativa el que hagués passat només fa alguns anys, en cas de donar-se les circumstàncies que ara han permès fer la proposta. El secretari general de l’ONU o un seu delegat en el marc de la cooperació internacional hauria encapçalat la negociació, una negociació en la qual haurien intervingut tots els implicats quan ara els palestins no han tingut cap participació. Amb la pressió que podien exercir els països que formen el consell de seguretat, potser s’hauria arribat a un pla semblant a l’actual però les diferències són òbvies, el govern de transició cap a un govern palestí dels territoris destinats als palestins hauria estat sota la supervisió de l’ONU, que és un organisme en principi imparcial o que no té interessos en cap de les parts, com té Trump. Avui Trump amb el seu egocentrisme ho ha presentat com una iniciativa personal, una demostració del que deia la setmana passada en el meu article, ell sap el que convé al món i els altres sols poden acceptar-ho i aclamar-lo (per això reclama el Premi Nobel de la Pau). Com veuen la diferència entre el trumpisme i el multilateralisme que representa l’ONU és substancial, és creure en un messies o negociar amb totes les parts. Per a molts el model Trump no resol els problemes i l’ONU, com deia Manuel Sanz a Cortum, de no existir s’hauria d’inventar i ja que existeix, s’ha de fer tot l’esforç possible per consolidar-la.