Avis abandonats a la cua de l’Imserso

Fa uns dies em vaig infiltrar a la cua de pensionistes que, tot i la pròtesi de maluc, l’audiòfon, el colesterol, la dentadura postissa, la bomba d’oxigen i el taca-taca entomaven amb prou bon humor més de vuit hores de cua davant les agències de viatges per reservar una escapada de l’Imserso (també conegut com el Tinder dels jubilats).

La imatge, entre tendre i malvada, em va recordar a la dels Swifties, Beliebers o Shakifans de torn acampats una setmana abans a les portes del Palau Sant Jordi per intentar atrapar un regalim de suor del seu ídol des de primera fila. «És el mateix però amb avis i sense que al final canti ningú, i a sobre també ens fan mal els peus», bromejaven. Molts tenien més de 80 anys i la majoria havien vingut d’arreu de la demarcació de Girona, però allà estaven, plantats a la vorera com herbes silvestres des de primera hora del matí abandonats a la seva sort, havent d’anar a buscar un entrepà al bar de davant per no perdre el torn perquè ja havien tocat les dues, les tres i les quatre.

El problema, però, ja no era el temps («què es pensen, que els jubilats no tenim res a fer?») sinó l’evidència que la societat ja no sap què fer amb nosaltres quan arribem a grans. I què fa? Abandonar els pensionistes al ras i treure’ls la dignitat que cada dia lluiten per recuperar, excloent-los d’un sistema dissenyat per a ells però on ells no estan al centre. Les cues parlen d’una necessitat real de socialització i de combatre la soledat no desitjada, però la bretxa digital els torna a deixar fora perquè, per a molts, fer el tràmit per internet no és res més que un altre obstacle. I l’any que ve qui vegi les cues tornarà a somriure amb tendresa, no fos cas que, tant de mòbil, el féssim servir per ajudar-los.

Subscriu-te per seguir llegint