Governs fràgils

Sébastian Lecornu, que ha durat menys d’un mes com a primer ministre francès, ha acusat alguns partits polítics de comportar-se «com si tinguessin la majoria absoluta», volent imposar els seus punts de vista i traçant moltes «línies vermelles». També ha denunciat els càlculs partidistes i les ambicions personals d’alguns dels actors, que pensen més en les eleccions presidencials del 2027 que en els interessos del país. Aquest escenari el podríem extrapolar fil per randa tant a Espanya com a Catalunya.

La nombrosa presència de forces minoritàries a les cambres legislatives que, en absència de majories àmplies, intenten imposar les seves polítiques, provoca una alarmant fragilitat als governs de bona part dels països europeus. Els anys setanta i vuitanta del segle passat es deia que a Itàlia la política anava per un costat i l’economia per un altre. En aquella època, els governs italians duraven de Nadal a Sant Esteve, mentre l’economia del país, sobretot a la meitat nord, funcionava com un coet. Amb el pas del temps, aquell model polític italià s’ha exportat a bona part d’Europa, on els governs també cauen amb facilitat, els pressupostos es prorroguen per falta d’acord i, mentre les economies emergents, com les de la Xina o l’Índia, avancen a velocitat supersònica, a Europa tot queda paralitzat per l’heterogeneïtat dels parlaments. Tràmits i projectes (sigui un parc eòlic, l’ampliació d’un aeroport, una carretera o una nova indústria) són bloquejats pels partits minoritaris.

Amb vuit primers ministres des que Macron va accedir a la presidència, França té aturades totes les reformes que necessita la seva economia i el seu elevat deute. El Regne Unit ha tingut quatre primers ministres des de 2022 (Johnson, Truss, Sunak i Starmer), quan, abans d’aquests, Cameron havia ocupat el càrrec durant sis anys; Blair, deu; Major, set; o Margaret Thatcher, onze. A Àustria sumen sis primers ministres en set anys. A Bèlgica, paradigma de la diversitat política, una coalició de cinc partits va aconseguir formar govern el gener de 2025 després de set mesos de negociacions. Molt pitjor va ser l’any 2011, quan els belgues van trigar un any i mig per elegir un primer ministre. A Holanda, van tardar cinc mesos per arribar a un acord els quatre partits que van entrar al govern l’any 2021.

A casa nostra tenim els exemples d’Espanya i Catalunya, amb els pressupostos bloquejats per les forces minoritàries des de 2023. Tothom creu que traurà més rèdit en futures eleccions si no pacten i deixen caure els governs. A Espanya, entre 1980 i 2016, només en quatre exercicis es van aprovar els comptes fora de termini. En canvi, en els últims deu anys, sis s’han aprovat fora de termini i quatre no s’han presentat. A la Generalitat, només nou s’han aprovat quan corresponia en els últims 25 anys. De debò, pot avançar i créixer un país amb uns polítics tan irresponsables? A Madrid, el bloqueig ve pels dos extrems. Per una banda, Junts, amb un Puigdemont que li importen un rave les polítiques econòmiques i socials, ell només es preocupa de la seva amnistia (paradoxalment, una part de la classe empresarial li dona suport). I, per una altra, Podem, que, amb quatre diputats, intenta fer passar per l’adreçador una cambra amb 350 parlamentaris (a França, tenen Mélenchon, que és el mateix, amb més representació, això sí). I a Catalunya, on Salvador Illa governa, però no mana, són els Comuns i ERC els que, per diferents motius, frenen la negociació pressupostària. Volen forçar un avançament electoral? Si el resultat fos el de la darrera enquesta de La Vanguardia, Catalunya seria ingovernable. Estem davant d’un problema d’excessiva fragmentació o de cultura política i democràtica? Tal vegada, un compendi de les dues coses. Cert que la diversitat de partits polítics dificulta la formació de majories estables, però a Suïssa, per exemple, no hi ha àmplies majories, i, en canvi, són capaços de tenir unes institucions que funcionen. El Consell Federal està format per set membres (o sigui, només set ministres, a la Generalitat tenim setze consellers, més el president). Els tres partits amb més escons hi aporten dos membres, i el setè correspon al quart partit. La presidència confederal és anual per torn rotatori i les decisions s’adopten de forma col·legiada. I n’hi ha que pretenien comparar Catalunya amb Suïssa. Estem a anys llum.

Subscriu-te per seguir llegint