El PSOE s’enfonsa

Totes les enquestes coincideixen, fins i tot aquelles que són ofertes per mitjans propers als socialistes, com ara El País i la Ser, o la que ha donat a conèixer Iván Redondo, antic director del gabinet de Presidència: la suma del PP i Vox en unes hipotètiques eleccions generals celebrades en aquest temps esbandiria al PSOE i a Sumar del govern d’Espanya. És ben cert que això mateix deien la majoria dels sondejos realitzats abans de l’estiu amb l’única excepció del CIS, el director del qual integrà el nucli dur de Pedro Sánchez quan aquest va iniciar la seva particular Vuelta a España per fer-se amb la secretaria general del seu partit; la diferència amb les més recents es troba en la coincidència absoluta de totes elles vinguin d’on vinguin i les publiqui qui les publiqui. Se’m diu des de Madrid per persones que mereixen tot el meu respecte i confiança que el PSOE, la seva direcció col·legiada, ja té interioritzat que «la paciència d’una part important del seu públic està esgotada», la qual cosa no nega que existeixi «un sòl electoral que li garanteix la seva supervivència a l’oposició gràcies al naufragi de Sumar». Aquestes dues afirmacions m’arriben seguides d’un frondós interrogant: «Com es farà la successió de Sánchez en el si del PSOE?». Els meus interlocutors no es posen d’acord en el vaticini; és normal. Recordin, però, articles meus publicats en aquestes pàgines, afirmant que la preocupació màxima de Felipe González és la supervivència del PSOE. Poca broma.

El 24 de juny d’enguany, l’ens RTVE feia públic que un total de trenta-vuit exministres i exalts càrrecs socialistes, la majoria felipistes, han enviat una carta al president del Govern i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en la qual li han sol·licitat la seva «immediata renúncia» com a líder del partit «amb l’únic propòsit de salvaguardar la dignitat» dels votants de la formació i «restituir l’honor del partit i de la seva militància», així com també que es convoqués un congrés extraordinari socialista, davant «el greu deteriorament que estan causant els continus escàndols que afecten l’actual direcció». Llavors s’acabaven de conèixer les imputacions judicials del exministre i diputat a Corts José Luis Ábalos, del seu assessor Koldo García i del secretari d’organització del PSOE i diputat a Corts Santos Cerdán. Res no deien de les més properes a la persona de Sánchez: la seva dona, Begoña Gómez, i el seu germà David, també imputats. El diari La Razón, en la seva edició del dia 11 de maig últim, afirmava que «al president del Govern l’envolten més d’una trentena d’investigats en els casos que afecten la seva família, el seu partit i antics membres del seu Executiu». Ningú no ho va desmentir. Tanmateix, Sánchez resisteix a la Moncloa tot i que el seu rostre endurit indiqui que es troba anímicament tocat.

Aquest passat dimecres, un nodrit grup de veterans del PSOE, integrants tot ells del col·lectiu «Fernando de los Ríos», es va reunir de nou en un restaurant de Madrid per tractar com afronta el partit la seva sortida del Govern d’Espanya i dissenyar una estratègia per tal que no sigui el «sanchisme» qui s’apoderi novament de la direcció després d’un més que necessari congrés extraordinari del PSOE. Aquest grup dissident creu que la sortida de Pedro Sánchez del palau de la Moncloa està assegurada. Deixo dit aquí que Salvador Illa no hauria d’escoltar el cant de les sirenes, que d’existir, existeix, empenyent-lo a què sigui ell qui governi la transició dins del PSOE. Catalunya dorm tranquil·la des que està al capdavant de la presidència de la Generalitat.

Espanya, políticament, es troba atrapada en un interrogant infinit. En macroeconomia va bé, però això no nega que la inflació real –no pas l’oficial– estigui mastegant el poder adquisitiu de la majoria dels seus ciutadans i que els sous siguin baixos, que els joves no vegin el futur i que el corrent de fons tingui una tonalitat entre dretana i ultradretana. Ja no som una illa d’Europa, com cinquanta i més anys enrere fórem, ni Franco continua fent la funció de «vigia d’Occident». Ja no som refractaris als grans moviments tectònics que el món registra com tampoc ho són França, Itàlia o Alemanya. Si Pedro Sánchez es creu que aixecant la bandera palestina, reconeixen oficialment un estat inexistent fent la ficció que Palestina ho és i animant a sortir al carrer a milers de persones en contra del genocidi que practica Israel pot aturar la victòria electoral del PP-Vox, s’equivoca del tot; si Pedro Sánchez, aixecant l’emblema de l’avortament, pretén posar al PP-Vox en el racó dels retardats i donar la volta al marcador, s’equivoca del tot; i si Pedro Sánchez, agafant la inexistent bandera de la pau enfront del bel·licisme, pretén col·locar PP-Vox en el bàndol equivocat de la història i capgirar els resultats que les enquestes li donen, s’equivoca del tot.

Crec no errar si dic que la ciutadania espanyola, inclosa la catalana, està farta de la carrinclona gesticulació de la socialdemocràcia espanyola i el que demana és ordre, rigor, serietat i bon govern. Està farta de l’okupació beneïda i protegida per les esquerres; farta de les falses oenegés que exèrcit són de les esquerres per fer-se amb el carrer; farta de la reincidència delictiva protegida per les lleis que les esquerres han votat; farta d’una immigració incontrolada a la qual els governs autonòmics i els ajuntaments d’esquerra subvencionen la seva supervivència i farta que les esquerres la facin combregar amb rodes de molí. Això és precisament el que es llegeix en el substrat de les enquestes.

Subscriu-te per seguir llegint