La Catalunya ingovernable i el fracàs

Hi ha qui augura una Catalunya ingovernable si el panorama que queda després de les pròximes eleccions és un compendi on es facin impossibles acords per tirar endavant el país, com explicava ahir en el seu article en aquest diari Jordi Xargayó. És possible que l’arc parlamentari acabi en una fragmentació total, amb un munt de partits amb poca representació cadascun d’ells, que dificulti no només una certa estabilitat parlamentària, sinó fins i tot la constitució d’un govern. Pensar que aquest escenari es pot produir no és gens desbaratat i menys si fem cas de les enquestes que es fan públiques. Després hi ha aquelles consultes que mai es donen a conèixer, que majoritàriament encarreguen els partits polítics i que podrien dibuixar escenaris encara més complexos.

Si finalment això passa -tampoc és que n’estiguem gaire lluny- no serà responsabilitat dels ciutadans i d’allò que en boca petita es diu sempre, que no sabem votar. Doncs potser no sabrem votar, però els partits moderats, d’una ideologia o d’una altra, no hauran sabut convèncer. Ja fa anys que s’han acabat els blocs de les esquerres i les dretes; els que eren d’un costat ara semblen de l’altre; alguns acords actuals ens haurien semblat de bogeria fa un temps i han aparegut organitzacions que s’han situat als extrems, desmarcant-se de les opcions més clàssiques de la política i amb les quals moltes vegades no es pot fer una cosa tan senzilla com dialogar.

Al món han sorgit líders que mai hauríem imaginat que veuríem i menys que governarien. Pensàvem que el desenllaç de la Segona Guerra Mundial ens allunyaria per sempre de personatges histriònics, egòlatres sense remei, venedors de fum a qui no els importa res més que ells mateixos i menys encara les conseqüències de les seves decisions. Estàvem equivocats. Silvio Berlusconi va assenyalar el camí el 2001 a Itàlia, per la qual cosa no és d’estranyar que ara hi governi Giorgia Meloni; va seguir Boris Johnson al Regne Unit; el partit de Marine Le Pen està cada vegada més a prop de conquerir l’Elisi i Donald Trump, aquell que tothom deia que mai seria president dels Estats Units i hi ha arribat dues vegades, haurà estat qui marcarà més i pitjor el cicle que vivim. Les formes, els canvis constants d’estratègia (per dir-ho d’alguna manera); l’ego portat a la màxima expressió i la demagògia extrema han obert la porta a què el trumpisme no s’acabi el dia que ell no mani.

El problema d’aquesta història és que tots hem caigut en la trampa. I hi continuem caient cada vegada que ens provoquen personatges com ells, o dirigents de Vox, o Sílvia Orriols, per no anar gaire lluny. Els fem massa cas i alguns partits han decidit seguir-los la veta perquè tenen por que els hi mengin el terreny. Com més seguidisme facin i com més es deixin arrossegar per les seves tesis senzilles per resoldre qüestions molt complexes, més electors arrossegaran. Hi ha una cosa que tots aquests líders de la ultradreta saben fer molt bé: ensarronar amb discursos molt ben estructurats, enganyar amb idees pensades amb temps; generalitzar amb mitges veritats i amplificar moltes mentides. Només pensant que no hi ha res fàcil i encara menys allò que denuncien aquests líders, ens podem adonar que la vida és molt més complicada del que pretenen que ens creiem. Salvador Illa, em consta que preocupat per l’ascens de l’extrema dreta, no va gastar gaire temps i va optar aquesta setmana al Parlament per contestar molt breument a Sílvia Orriols. No va baixar al fang, tampoc la va ignorar i es va limitar a dir-li que ella i el seu projecte fracassaran. El president té raó, però està per veure quant de temps tardarà a arribar aquest fracàs.

Subscriu-te per seguir llegint