Des de l'absència i l'anhel

Cristina Álvarez Roig és una arquitecta que ha excel·lit, a més, com a poeta amb premis tan rellevants com el Festa d’Elx o el Jordi Pàmias, amb Cerimònia del te i Síria sense flors, respectivament. Des del seu primer llibre en solitari, La mar d’or, publicat l’any 2011, la seva producció poètica ha anat desplegant-se d’una manera ferma i persistent, en un exercici d’exigència i d’ambició creixents. Ara ens ofereix Becs de proa, obra guanyadora del Premi Narcís Lunes i Boloix de 2024, escrita amb una voluntat elegíaca, en una mena de blues poètic, que evoca la pèrdua del seu pare i la impossibilitat d’haver pogut donar a llum un fill anhelat. La clau del llibre, la trobem al text encapçalat precisament amb el títol del volum, on podem llegir aquest fragment tan bell i corprenedor. Referint-se a les barques, anota: «I és allà, en el cementiri on reposa l’aigua, que ressusciten del propi reflex quan ganivets i cordes esquincen la pell d’un silenci de segles i firmaments que passen i mai més no tornen, igual que les aus dels ports amb els seus becs de proa pessigant el capvespre perquè els morts revisquin.» El pare mort i el fill nonat inspiren, des de l’absència i l’anhel, els poemes que conformen aquest llibre, on conflueixen recursos literaris tan diversos com la prosa poètica o el sonet. Són poemes que es recolzen en citacions d’escriptors que Cristina Álvarez valora i que l’acompanyen en l’expressió de sentiments que se li fan propers, com Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Jaume Pérez Montaner, Virgili, Gabriel Ferrater, Carlos Bousoño... o Israel Clarà, marit de Cristina Álvarez i poeta també excel·lent i condicionat per les limitacions derivades d’una greu malaltia que n’afecta la visió. Entre els poemes de Becs de proa, escau d’esmentar el que dedica a la gran soprano Montserrat Figueras, inoblidable veu del Cant de la Sibil·la i primera esposa de Jordi Savall, que es clou així: «Canta l’amor la veu d’una muntanya.»

A l’obra de Cristina Álvarez, hi trobem sempre un treball formal minuciós, des de la rima, a la cadència interna del vers i amb un vocabulari (sal, desert, cel,...) que contribueix a aportar l’atmosfera requerida per a la consecució d’un efecte poètic profund, capaç de commoure els qui s’hi endinsin. Gairebé hi podem parlar d’orfebreria, que, a més de crear una íntima fascinació estètica, aconsegueix preservar intacta la intensitat de l’emoció. Afegim-hi l’encert a l’hora de triar les imatges que ens proposa. En resulta un teixit literari ben trenat i convincent. En són al capdavall un clar exemple aquests versos esplèndids de ritme precís i una força visual insòlita: «Seràs per sempre sal, ruta dins l’aigua,/ alfabet enigmàtic de la infinitud» o «pell desvestint la pell, la mutació dels cossos/ per brillar aigua de llum ara que el món s’allunya/ i ja no pesa el cel. Blau endins, blau encara,/ em sé el bri del teu blat llaurant turons d’onades».