Enyorant els cinemes de poble

Tinc una debilitat, o potser moltes, però una, clarament, és el cine, i no el d’ara, convertit massa cops en un abocador de pel·lícules sense cap criteri, si no el d’abans. L’altre dia a Cornellà celebraven la cloenda dels actes del 75è aniversari del cine Rosa, al local que avui ocupa el restaurant Can Xapes, i parlant amb Pere Espinet, apassionat del cine i de fer cine, un no va poder reprimir la nostàlgia. «Era un acte litúrgic», sentenciava Espinet, un dels presents a la taula rodona que va analitzar la situació del setè art en temps d’streaming. I una altra veritat: «quan més gent consumeix pel·lícules és quants menys espectadors hi ha als cinemes».

Les sales d’avui, amb comptades excepcions, ja no exposen els «quadres», aquelles fotos amb escenes de la pe·l·lícula que es posaven al costat de les cartelleres. Amb prou feines hi ha cues i molts cops la sala és un desert. La setmana passada a Girona, i passa de tant en tant, més d’una sessió, i de més d’una pel·lícula, no va tenir cap espectador. Parlant amb Espinet em va venir al cap, sent nen, el passadís de l’antic Albèniz ple de gent per veure Las Tortugas Ninja, o haver de pujar a l’amfiteatre de l’Ultònia per Hook o Jurassic Park. O els programes dobles de l’estiu a l’Avinguda i l’Ivan de Platja d’Aro, on hi van caure molts Disneys, Els Goonies, Depredador, El guardaespaldas o Misión imposible, al llarg dels anys.

Avui els cines de poble estan pràcticament extingits, salvant Torroella, Ripoll, Begur, Palafrugell, Camprodon i Tossa (als estius). Iniciatives com el cicle Gaudí intenta acostar, de nou, el cine a tot arreu, però segurament mai res tornarà a ser igual.

Subscriu-te per seguir llegint