Marquina o Carril

L’Ajuntament de Girona ha encetat un procediment de substitució del nom de la plaça Poeta Marquina de Girona per plaça del Carril, denominació tradicional de la plaça de l’antiga estació fins a 1943. És una antiga petició de la CUP i més recentment de diversos ciutadans. L’argument és la vinculació al règim franquista del poeta i dramaturg barceloní Eduard Marquina i el que disposa la Llei de la Memòria Històrica pel que fa a carrers dedicats a persones vinculades a la dictadura. La normativa municipal estableix que cal comptar amb el consens majoritari dels veïns propietaris. S’han fet reunions informatives amb els veïns i de forma eficient s’ha preparat la consulta no vinculant que per dimensió i temàtica és inèdita a la ciutat. Fins aquí perfecte.

En aquest assumpte soc part interessada. Vaig néixer a la Plaça Poeta Marquina. El pis familiar era un dels 150 que formaven part del complex residencial promogut per la caixa de pensions a finals dels anys cinquanta projectat pels arquitectes Llongueras i Gordillo. Conegut també per una trentena de ceràmiques dels artistes Martí Sabé i Vila Clara. Continua essent el pis on visc quan vinc a Girona. Tinc perfecta memòria de la plaça amb la vella estació abans de la inauguració del viaducte del tren. L’estació donava una gran vitalitat pel trànsit de persones i cotxes. A més el moviment provocat pels comerços: el restaurant Argemí de l’estació, els bars Stop i Núria, el magatzem Reixach, el Garatge Andreu, la merceria Servitge, la carnisseria Canadell, etc. Durant molt de temps els cotxes aparcaven caòticament sobre la plaça i desafectes o indiferents al règim, amb gos el portaven a evacuar necessitats al monument a «los caídos de la división Navarra», primers soldats d’entrar a Girona amb l’exèrcit franquista.

A la plaça la mainada no hi jugàvem massa sobretot perquè teníem a la nostra disposició un territori proper del qual érem absoluts propietaris: les estacions abandonades dels carrilets de Sant Feliu de Guíxols i Olot amb màquines i vagons inclosos. Fèiem guerres de ganxets metàl·lics amb els diferents grups de nens de la plaça, la carretera Barcelona i carrer Bailén que amb Santa Eugènia, Marquès de Camps, Ferran Puig i Ferran Agulló constituïen a la memòria dels més grans el dinàmic barri de l’Havana Petita, conegut a Girona per la seva animada festa major de la Verge del Coure, a mitjan setembre, amb concorreguts balls de nit i jocs de dia promoguda pels pròspers comerciants del barri i liquidada quan la gent va descobrir el 600 i els night-clubs de la costa.

Després que durant la República la plaça del Carril tingués alguns altres noms de curta durada fou el primer ajuntament franquista el que va restituir el tradicional de plaça del Carril. Sembla ser que mai es va entendre el rerefons del canvi. Eduard Marquina era un dramaturg important i malgrat que la seva immediata adhesió mai va ser un personatge rellevant del règim per donar-li sobtadament una plaça tan important. Tampoc tenia una vinculació directa amb la ciutat de Girona com sí que la mantenia amb Cadaqués, ja que es va casar amb la germana del pintor Ramon Pitxot. La mantenen els seus descendents. Un net seu, l’arquitecte Eduardo Marquina, venia fa anys als sopars de Gironins a Madrid. El fet que de petit a les converses solia sentir als grans parlar encara de la plaça del Carril.

Per tant, recuperar el nom de plaça del Carril no em sembla malament, penso que al meu pare li hauria agradat i malgrat les evidents molèsties que ens suposarà a la llista de gestions que haurem de fer, des d’Hisenda al Registre de la Propietat o Trànsit i el DNI: qui dia passa any empeny. Entenc això del passat franquista de Marquina, però aquest argument no tindrà un pes suficient a la decisió dels veïns perquè no era un personatge rellevant del règim, com ara Millán-Astray que ha recuperat carrer a Madrid per decisió insòlita d’un tribunal.

Pesa més a la balança que durant dècades la plaça Poeta Marquina hagi viscut períodes de degradació. Quan no era la poca il·luminació eren els estornells i ara mateix uns certs mercaders, no precisament de llaminadures, que la sovintegen. Ha estat la plaça més bruta de Girona. De tot això i de pas una censura a la gestió municipal pel tema de les escombraries i per la priorització d’un assumpte menor crec que hi ha un grup important de veïns que en faran un paquet i possiblement optaran per un vot negatiu. Per relaxar: si fóssim rigorosos hauríem de donar a la plaça el nom realment utilitzat tota la vida pels gironins: la plaça del Núria.

Subscriu-te per seguir llegint