L’Espanya que mai no va ser

El doctor Emilio González Ferrín (Ciudad Real, 1965) és islamòleg, professor de pensament àrab i islàmic a la Universitat de Sevilla. Ha estat investigador visitant a les universitats de Lovaina, Londres, Aman, Damasc i El Caire; també professor visitant a l’Escola de Teologia de Vancouver (Canadà), la Universitat Saint John’s de Nova York, i a la Camilo José Cela de Madrid. Creà i dirigí fins el 2019 la Càtedra Al-Ándalus (Fundación Tres Culturas del Mediterráneo). És membre fundador de l’Observatorio de Religiones Comparadas o de l’Early Islamic Studies Seminar (EISS). Sense comptar les col·laboracions, té una vintena de llibres. Quedin-se amb aquests dos, publicats a l’editorial Almuzara de Còrdova: Historia General de al-Andalus (2006) i Cuando fuimos árabes (2017) a més de ¿Qué es el islam? (Senderos, 2024).

Calia aquesta presentació (encara no fa un any va rebre la Medalla d’Or del Círculo Intercultural Hispano Árabe) perquè fa més de vint anys que, contra una bona majoria de medievalistes, s’esforça a negar la invasió islàmica a la península Ibèrica de l’any 711 que tots portem encastada al cap. Al primer llibre esmentat desvirtua la reconquesta cristiana (allò de «don Pelayo») i replanteja la història d’Espanya i allò que es considera espanyol. «No sabem exactament què va passar, però sabem el que no va passar. I no hi va haver cap conquesta en nom de cap potència estrangera i menys islàmica o musulmana, perquè no en tenim cap constància i l’islam encara no existia fins a la fundació de Bagdad l’any 800».

Anem als orígens. Muhàmmad ibn Abd-Al·lah (Mahoma) viu entre 570-632. Els quatre primers successors, els califes «ben guiats» van ser Abu-Bakr as-Siddiq (632-34), Úmar ibn al-Khattab (534-644),Uthman ib n Affan (644-656) i Alí ibn Abi-Tàlib (656-661), quan la divisió entre sunnites, xiïtes i khagarites, en la primera fitna o guerra civil islàmica. Muàwiya ibn Abi-Sufyan (661-680) instaura la dinastia dels omeies, que governaria a Damasc (661-750) i perdria enfront dels abbàssides a la batalla del riu Zab (750), prop de la ciutat de Mossul. Tanmateix, el recuperaria a Còrdova (756-1031). Entremig, la batalla de Karbala (Iraq) del 680 en plena segona fitna (680-92) suposa la ruptura definitiva entre sunnites i xiïtes.

I el 711, doncs, què s’esdevingué? El califat d’al-Walid I a Damasc (705-715), assoleix a l’Indus, conquesta Samarcanda (Uzbekistamn ) i arriba a la Península ibèrica. La hipòtesi del professor González és que «hi havia una llarguíssima guerra civil peninsular, vist que les cròniques llatines del 400 al 600 ja parlen de gent del nord d’Àfrica a la península en un permanent flux de comerç de béns, idees i persones. Era l’herència de Roma. A la Itàlica sevillana hi havia el mateix que a la Leptis Magna (Líbia). Potser vers el 711, s’agrupà tot un corrent que es congriava feia segles. El paradigma és entendre l’islam com a sistema comercial, no com a imperi. No hi havia cap capital que centralitzés les coses». L’abbàssida Abu-Jàfar Al-Mansur (754-775), el Victoriós, trasllada la capital de Kufa a Bagdad, però el califa de Bagdad no va governar mai més enllà d’Egipte. El fundador dels abbàssides és el fill d’al-Abbàs ibn Abd-al-Múttlib, oncle de Mahoma: Abu-l-Abbàs as-Saffah (califa de Bagdad, 750-754).

El professor veu el nord d’Àfrica com el sud d’Europa. «Hi ha ADN dels mauris, que són els moros, des de l’Imperi Romà. El 711 no té altra importància per a un historiador que la de poder explicar la reconquesta com a base del nacionalcatolicisme. Si es nega la conquesta, ja no hi ha reconquesta i salta a la vista que la ideologia ha amarat la interpretació històrica». Això no només té implicacions històriques i acadèmiques, sinó polítiques. Si la successió del Cap d’Estat es basa en el Principat d’Astúries, s’està institucionalitzant una mentida: que Espanya es va forjar des del nord... I no. «Tot el que s’esdevingué en la vida cultural espanyola des dels fenicis entrà a la península per Orient o pel sud. L’emir de Còrdova és la primera persona que utilitza el títol de rei d’Espanya a la Península ibèrica como Rex Hispaniae a mitjans del segle IX. I ho fa en llatí! L’àrab encara no era una llengua que es pogués codificar per a usos sofisticats. Ho serà més tard.» Per a ell, «l’origen de l’Al Andalus no és altra cosa que una narració retrospectiva», un invent, vaja. «Basar l’origen d’Espanya en les Astúries llatines i cristianes és una fal·làcia. Quan Espanya s’arabitza, Astúries i Cantàbria ni estaven llatinitzades ni cristianitzades. És una zona d’influència del cristianisme francès de Cluny amb Carlemany, molt més tardana. S’inventa la Creu de la Victòria, que és de l’any 1000 (mai de don Pelayo), s’implanta una memòria col·lectiva com un empelt de cabell, es construeix una bastida ideològica, es reforça el segle XIX quan la conquesta del Marroc i es fa veure que responem al que els àrabs ens van fer.»

González entén la història com a continuïtat i no com una centrifugadora. La reconquesta no va existir, la presa de Granada va ser una expulsió d’espanyols, l’expulsió dels jueus, també. «És com si hi hagués una idea preconcebuda de ser espanyol, quan el lògic seria definir els espanyols com la gent que viu a Espanya, no?» Per a ell, l’islam, l’obertura del poble elegit, no és altra cosa que l’agrupació de tots els judeocristianismes de l’antiguitat tardana. Després el concili de Nicea (325), que va establir el credo cristià, molts jueus i molts cristians de moltes comunitats desconnectades del Pròxim Orient mai no van pensar que Jesús fos Fill de Déu. Tots parlaven àrab; per tant, l’islam és l’arabització del monoteisme. El problema és haver creat, durant l’Edat Mitjana, una alteritat en oposició entre el cristianisme i l’islam. Si hi ha una tradició, aquesta és judeocristianomusulmana. Judaisme i cristianisme són dues religions orientals, amb els mateixos orígens que l’islam, que s’expandeixen de manera similar.

Subscriu-te per seguir llegint