És massa

"És massa guapo", li deien a un company a l’institut, que, en efecte, era molt guapo. Per si no n’hi hagués prou, havia aparegut a mitjan curs, endinsant-se en la impressió de sortir del no-res, com a resultat d’un pur miracle. S’imposava amb tanta solidesa la seva bellesa que a alguns els sorgia el dubte que a més d’això es pogués ser una altra cosa (curiós, aplicat, eloqüent, divertit, enginyós, intel·ligent, responsable...). La bellesa, en aquell grau exuberant i refinat, devorava qualsevol altre atribut, que o es tornava sospitós, o innecessari, o impossible. Vaig recordar aquesta frase, o objecció, després de la mort de Robert Redford, que precisament va haver de desplegar un descomunal ventall de talents per sobreposar-se al fet objectiu que va ser guapíssim al llarg de tota la seva vida.

Aquell "És massa guapo" s’anunciava com una sentència abrasiva. Eres culpable de ser guapo, i tot allò a què no podries arribar en la teva vida, a més d’això, es derivava d’haver volat massa alt amb la teva bellesa, com si aquesta fos una ambició que un es proposés desplegar expressament. Però no gesticulem, perquè ser massa guapa era encara pitjor. Et buidava fins que et quedaves només amb l’adjectiu, que adquiria la forma d’un forat a la terra, tirant a rectangular.

Lidiar amb la gran bellesa, com si fos un problema, no t’abocava a una soledat exasperant. D’un podien dir també "És massa intel·ligent", i allà trobar-se inesperadament viu dins de la seva pròpia tomba. O "És massa graciós". O "És massa rebel". O "És massa bona estudiant". O "És massa divertida". O "És massa ambiciosa". Mal assumpte en tots els casos. Qualsevol d’aquestes fefaents circumstàncies, si les atresoraves, et reduïen a ser només això i res més, llegant-te, en el fons, certa sensació de desgràcia. El que em recorda a un personatge de La conjura contra América, de Philip Roth, que sabent-se inferior a un rival, un paio de molta més experiència que ell, remugava per a si: "Aquest presumptuós fill de puta ho sap tot... llàstima que no sàpiga res més".

Amb el temps, s’arribava a la conclusió que el problema no era tant ser alguna d’aquestes coses -guapo, llest, capacitat, carismàtic-, circumstància que qualsevol voldria per a si, com ser-ho massa, rotunda, innegablement. Vam ser foragitats a una cultura que critica l’excés, tot i que sigui per bé. T’han fet creure que la vida es tornarà més còmoda si ets moderadament ambiciós, o moderadament exitós, moderadament tot. Això t’evitarà l’acusació de ser culpable que els altres sentin enveja de tu per no poder igualar-te.

Fa un any, en sortir d’un hotel de Marsella, algú em va cridar pel meu cognom, i quan vaig girar, em vaig trobar aquell noi de l’institut massa guapo. Mentre mirava de fer-me a la idea que era ell, vaig assumir que el molt cabró continuava sent guapo, infortuni al qual s’hi afegia el fet de tenir una feina fantàstica i, dos divorcis després, una família que el feia bastant feliç. Evidentment, em va fer pena que només ho tingués tot.

Subscriu-te per seguir llegint