Més esperança i menys coses mal fetes

Aquest juliol, el Ministeri corresponent va emetre una declaració d’impacte ambiental negativa en relació amb els parcs eòlics de Capital Energy que volia construir al Matarranya. Ara ha fet el mateix amb el paquet de parcs que la controvertida Forestalia volia construir al mateix lloc (amb noms tan encisadors com Cerbero, Menecio, Oalas, Perses, Odiseo i Selene). No es pot negar que la imaginació dels promotors en batejar als seus nonats artiguis és molt poètica, com també ha passat amb els set projectes que s’han posat damunt la taula en el cas del golf de Roses.

Per als que pensem que la transició energètica (que no ecològica) s’ha de fer amb seny, tot plegat és una gran notícia, plena d’esperança per al mar de l’Empordà, ja que si el motiu principal per la negativa és la biodiversitat que podria quedar afectada per la construcció i funcionament dels parcs eòlics, aquests valors són més alts en el cas del mar de l’Empordà que del Matarranya. I d’una manera objectiva perquè aquí tenim quatre parcs naturals que no és el cas del Matarranya. És a dir que si els avaluadors són objectius i apliquen els mateixos criteris, és impossible que es declarin favorables a la implantació de l’eòlica marina tal com està dissenyada a Catalunya.

Aquests dies he creuat la península d’un extrem a altre i he tingut l’ocasió de veure des de la finestra del cotxe multitud de parcs eòlics i fotovoltaics. És evident que quan els aerogeneradors se situen propers a zones urbanitzades i sense cap valor important, suposa només un element nou al paisatge, no massa diferent d’altres (com les gegantines torres per al transport de l’energia) i que molt probablement quedaran internalitzats (com passa a molts dels parcs de l’Aragó). En canvi, quan se situen a dalt de les carenes, amb importants valors naturals i paisatgístics, l’impacte és molt significatiu i queda un rebuig a aquesta mena d’instal·lacions.

En canvi, molts dels parcs fotovoltaics s’implanten en zones agrícoles, planeres i de fàcil accés; molt probablement els propietaris obtenen més rendiment econòmic per llogar els terrenys que per entestar-se a fer cultius de secà. Això no obstant, hi ha també molts espais erms, sense cap valor ecològic, que no s’utilitzen, suposo perquè tot plegat encariria l’operació. També m’he adonat en aquesta auditoria personal de les renovables (potser poc representativa, però verídica) que no són pocs els parcs fotovoltaics abandonats, en un estat llastimós; la inestabilitat jurídica en què s’han desenvolupat les renovables han provocat, ben segur, la ruïna de més d’un.

Un altre tema recurrent en les meves observacions és que una part molt important dels aerogeneradors que he pogut contemplar estava aturada. No era per manca de vent i, a més, en parcs contigus uns funcionaven i altres no. Només tinc una explicació per s tot plegat: donat que el consum de l’electricitat ha disminuït els darrers anys, sembla que tot apunti a un excés de capacitat de producció que la demanda no pot assumir. D’altra banda, el retard en noves aplicacions que serien consumidores d’energia renovable (com l’electrificació massiva del transport o l’hidrogen verd) em sembla que contribueix al fet que la producció sigui superior a la demanda.

Per acabar-ho d’adobar, Red Eléctrica ha limitat «temporalment» l’entrada de renovables per risc de sobretensions per a mantenir l’estabilitat a la xarxa. O sigui, que això de treure pit de produir més renovables que no renovables sembla que està en una estrambòtica crisi des de l’apagada del mes d’abril.

Aquest excés d’instal·lacions que no funcionen té un cost, no només econòmic sinó també ambiental, ja que malgrat que el sol i el vent siguin gratuïts, no ho són els aparells necessaris per a la transformació en electricitat: materials i terres rares, amb una elevada petjada de carboni. Però aquestes instal·lacions també consumeixen territori, paisatge, biodiversitat, serveis ecosistèmics, etc.

En conseqüència, malament implantar més renovables de les que podem assumir; però si malgrat aquest escenari, encara en volem fer més, sembla totalment absurd. Estem avançant amb un model de transició energètica ranquejant i que no defineix un escenari clar. O potser tot són suposicions malaltisses meves i que tot està previst i acotat. En tot cas, és evident que no complirem els fulls de ruta (ni en l’àmbit de Catalunya ni a escala estatal) quant als objectius establerts per 2030 i estaria bé fer una repensada abans de continuar avançant en actuacions que cada vegada troben més resistència al territori. Alguna cosa s’està fent malament.

Només desitjar que el principi de precaució que s’ha aplicat per a dir no als projectes eòlics del Matarranya sigui el mateix que els avaluadors considerin en el cas dels projectes de l’Empordà. Dir no al Plemcat també és a les seves mans.

Subscriu-te per seguir llegint