Processos digestius

Vaig tenir un professor de Filosofia fascinat per les aranyes, de les quals solia explicar-nos que, abans de cruspir-se una presa, la paeixen fora del cos. Imaginin, per exemple, una mosca que acaba de caure a la xarxa i a la qual el depredador injecta de seguida un verí paralitzant. Després, a través dels ullals, introdueix en el seu organisme una sèrie d’enzims digestius que liqüen els teixits interns de l’insecte (músculs, òrgans, greix…). La mosca es converteix així en un batut orgànic dins del got del propi cos. El got, o exoesquelet, de quitina, quedarà intacte i es rebutjarà. A continuació, amb una bomba faríngia molt potent, l’aranya absorbeix aquest batut predigerit, que passa per l’intestí, etc. L’important aquí és que no s’enfronta a la realitat sense haver-la liquat.

- I nosaltres? -preguntava amb expressió emfàtica el docent-. En què ens assemblem a les aranyes?

I es responia a si mateix immediatament:

-En res. Ens empassem un plàtan a seques. I qui diu un plàtan diu una mala notícia o una lliçó de lògica. Hauríem d’aprendre a transformar les coses, abans de ficar-nos-les a la boca o a la ment, en substàncies assimilables. Hi ha qui llegeix Plató sense haver-lo estovat i metges que et desnonen sense haver transformat la notícia en unes farinetes abans de donar-te-la. Així, tant Plató com la notícia s’enquisten en alguna part de l’intestí o del cervell generant obstruccions indesitjables.

Portem d’un temps ençà esmorzant notícies indigeribles a tal velocitat que hem esgotat els sucs precisos per estovar-les. Hem perdut completament l’enzim de la sensibilitat. Ens és igual que bombardegin un hospital a Gaza que un edifici residencial a Kíev. O que s’enfonsi una pastera amb quaranta persones (moltes d’elles, nens) al costat, al mateix Mediterrani on extraiem el lluç que servim de segon plat (i que sens dubte s’ha alimentat d’aquests nàufrags). Qui fos aranya.

Subscriu-te per seguir llegint