Apunts del pitjor Girona

La primera victòria, contra un discret València, després d’una acceptable primera part i llampades d’èpica a la segona, no ens hauria d’impedir veure la realitat del Girona: números de descens, i un nivell de joc, tant en atac com en defensa, molt precari per reparar el desficaci de l’inici de lliga. El València va rematar dinou vegades a porteria per només quatre el Girona.

Les dades són alarmants: segon equip amb menys rematades (48), tan sols una més que el Getafe (47), i tercer amb més rematades en contra (139), només superat pel Llevant (140) i l’Oviedo (146), i a molta distància del quart, que és el Mallorca, amb 117. Això duu com a resultat ser l’equip més golejat (17) i el segon amb menys gols a favor (5): feblesa defensiva i absència d’arguments ofensius. És un èxit sense precedents, a la història del futbol, haver passat, en un any i mig, de classificar-se tercers, amb 81 punts i 85 gols a favor (el segon equip màxim golejador, només superat pel Madrid, amb 87), a ocupar llocs de descens i a liderar els registres negatius. Ni el pitjor enemic hauria fet tant per ensorrar el Girona.

El panorama és dramàtic. Per lluitar per la permanència amb unes mínimes condicions, caldria arribar al final de la primera volta almenys amb 15/18 punts, que no serà gens fàcil, vistes les vuit primeres jornades i tenint en compte que el Girona encara s’ha d’enfrontar als tres grans. I, com a mínim, fins al mes de gener no es podrà redreçar una plantilla descompensada, amb excedent de mitges puntes i manca de migcampistes i defenses, això amb el benentès que a la direcció esportiva no li doni per descompensar-la encara més que, vista la nefasta planificació de les dues últimes temporades, tampoc no seria cap novetat.

Apunts d’aquesta temporada

• Lesions: El 31 de maig de 2023, tot just acabar la lliga 22/23, vaig escriure: «Confiem que els responsables tècnics i mèdics coneguin i hagin analitzat les causes de tantes lesions per minimitzar-les la temporada vinent». Sí, aquell any també la majoria dels futbolistes van passar per la infermeria, alguns més d’una vegada. Llevat de la temporada 23/24, el tema de les lesions és un drama continu. No li passa a cap més equip, a cap, ni als que juguen competicions europees. I el pitjor de tot és que el club mira cap a un altre costat. No consta que s’hagi pres cap mesura per acabar amb unes lesions, la majoria de les quals no són per infortuni. Ni tan sols sabem l’abast d’algunes, com és el cas de Tsygankov, permanentment amb molèsties, que l’any passat ja es va perdre deu partits de lliga i dos de Champions. O el de l’inèdit Abel Ruiz, aquell jugador que els apologetes de la propietat aventuraven, a so de bombo i platerets, que aquest seria el seu any després d’haver marcat dos gols a un Olot amb dos entrenaments. Abel també es va perdre l’any passat catorze partits de lliga i dos de Champions per lesió. No és que el trobem a faltar, però el seu cas és un misteri més. Fins i tot es lesiona Jhon Solís sense jugar. Després hi ha els casos que són responsabilitat de la direcció esportiva, com Lemar (dos anys lesionat) i David López (36 anys i moltes lesions acumulades).
• Van de Beek: S’ha atribuït a la mala sort la lesió de l’holandès. Res més lluny de la realitat. Quan fitxes un futbolista que amb prou feines ha jugat els últims quatre anys, que cada temporada ha patit lesions de més o menys llarga durada, que amb el Manchester ja s’havia lesionat el tendó d’Aquil·les, no és mala sort, és ineptitud dels que l’han fitxat. Tant de bo m’equivoqui, però, després de tres lesions a un lloc tan delicat, dubto que torni a jugar amb el Girona, i ningú assumirà la responsabilitat dels més de dotze milions d’euros que cobrarà per les quatre temporades de contracte.
• Alex Witsel: També és mala sort que la selecció belga el torni a cridar després de catorze mesos, però no seria sobrer que el Girona li fes veure que la majoria dels jugadors de la seva edat (36 anys) renuncien a la selecció, i molt més amb l’elevat salari que li paguen a Montilivi.
• Mutisme institucional: L’última compareixença pública d’un representant de la propietat data del 28 d’abril de 2024, i va ser improvisada i a peu dret. Fou la de Pere Guardiola per dir que a Montilivi no hi cabríem tots per veure la Champions. Des d’aleshores, l’únic portaveu del club ha sigut Míchel, llevat d’un parell o tres de rodes de premsa en dos anys de Quique Cárcel, ara també amagat sota les bardisses (fins avui) per no haver d’explicar la desastrosa planificació que ha liderat. Del director general, Nacho Mas-Bagà, no se’n sap res des de fa temps (les intranscendents compareixences del president simbòlic, Delfí Geli, no compten). És impossible menystenir tant als socis i aficionats d’un club.

Subscriu-te per seguir llegint