Ciutats mitjanes, les grans sacrificades pel poder

Catalunya està intensificant el seu desequilibri territorial. Cada vegada hi ha més gent que viu entre l’AP7 i la costa i cada vegada està més buit l’interior del país. En el 80% del territori només hi viu un 9% de la població, i en un 4% del territori hi viu el 65% de la població. Tard o d’hora aquest desequilibri acabarà malament.

Això no surt a cap titular, però és un dels principals reptes del país. El col·lapse ferroviari i viari actual té molt a veure amb aquest desequilibri territorial i unes infraestructures deficients. El que a Espanya s’evidencia amb el declivi demogràfic de la «España vaciada», a Catalunya té més a veure amb l’impacte de la immigració i el fenomen de «precarització» de les ciutats mitjanes. Aquest fenomen, en el qual les ciutats mitjanes del país són les perdedores de la modernitat, té un origen molt similar al del fenomen espanyol: unes decisions polítiques basades a reforçar les capitals, en perjudici de les ciutats que articulen el país i no són capitals. Des de la democràcia, s’ha apostat per reforçar les capitals de província en perjudici de les capitals de comarca.

Una catàstrofe, perquè aquesta xarxa de ciutats mitjanes és/era el nervi de la nació. Hem deixat morir l’ideal noucentista de la «Catalunya-ciutat» mentre ens creiem que «descentralitzàvem». I el que realment es feia era reforçar les capitals de província en perjudici de les ciutats mitjanes.

Amb la recuperació de la democràcia, els poders polítics catalans han estat deixant morir les ciutats mitjanes i amb elles, l’ideal d’una Catalunya articulada, equilibrada amb bons serveis a tot el territori. Tot està centrat a sobredimensionar les tres capitals que no són Barcelona.

La idea de ciutats mitjanes neix de les capitals de comarca, però també dels «mercats» que històricament han articulat els diferents territoris més enllà de Barcelona. Estem parlant de ciutats que esdevenen nodes territorials i concentren els serveis d’una zona concreta. Olot, Vic, Manresa, Reus, Figueres, Tortosa, Igualada, Blanes, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Balaguer, Vilafranca, Berga, el Vendrell, entre altres. Aquestes ciutats estructuraven el país i el feien millor, sens dubte.

Tot va començar amb les infraestructures, la Generalitat autonòmica no va articular el país com ho havia planificat la Generalitat Republicana que tenia un model de país basat en aquestes ciutats. I va apostar pel model provincial franquista. La decisió que l’Eix Transversal anés de Girona a Lleida en comptes de Figueres a Lleida com estava planificada des de l’època republicana ja evidenciava el camí. El mapa d’estacions d’alta velocitat amb l’única excepció de Figueres com a ciutat no capital amb estació d’alta velocitat, n’és un altre. Una xarxa ferroviària ineficient més enllà de rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat impossibilita el servei pels veïns d’aquestes zones. La concentració dels estudis universitaris en les capitals on Girona n’és l’exemple més evident. Amb un 12% de la població de la demarcació concentra el 100% de les instal·lacions, estudis, etc. El reforçament dels Hospitals Universitaris provincials en detriment dels comarcals, les delegacions del govern, les diputacions, etc. Tot això ha fet que ara com ara, les quatre capitals catalanes concentrin un volum de llocs de treball públics i d’equipaments que no tenien fa quaranta anys. I per contra, les ciutats mitjanes no gaudeixen de tota aquesta oferta laboral pública, de fet, a diferència de les petites capitals, tenen una oferta laboral bàsicament privada i en part precaritzada. Les capitals de província s’han convertit en miniaspiradores que atrauen el talent de comarques a través de llocs de treball públic.

Girona ciutat avui té més de 75.000 llocs de treball, i 40.000 cotitzants, el doble de llocs de treball que treballadors, quan Olot o Figueres ronden els 10.000 llocs de treball i més de 25.000 cotitzants, a la inversa. No és una oferta laboral real, és generada per decisions de l’administració i en perjudici de les altres ciutats.

Avui dia, les ciutats mitjanes només tenen gent. Si, això ho continuen tenint, poblacionalment encara articulen el país, però sense recursos públics, ni llocs de treball de qualitat, ni inversions importants, més enllà del que ningú no vol –presons, etc.– i així trobem poblacions on l’administració hi inverteix poc, on no hi genera llocs de treball públic i on per la crisi del comerç –també fruit de decisions polítiques amb centres comercials on no podrien ser-hi– la construcció i l’aposta pel turisme, els llocs de treball són de poca qualitat. Les ciutats mitjanes, al no ser municipis residencials, ni tractors econòmics, acaben esdevenint els grans perdedors de la modernitat. Municipis amb una massa de població precaritzada i receptors dels treballadors que treballen a la costa o del camp, i als quals els és impossible viure als municipis costaners i als pobles bucòlics pels preus de l’habitatge.

Les ciutats mitjanes estan patint més que els municipis petits perquè tenen tots els problemes de les ciutats grans i cap dels beneficis d’una ciutat gran, com sí tenen les capitals.

Els diferents governs catalans han creat doncs una doble xarxa de ciutats. Les privilegiades, inflades amb diners públics, les capitals, i les abandonades, espoliades en inversió, les ciutats mitjanes. Catalunya no ha estat mai així, però sembla que anem a un model similar al de Madrid amb el centre d’Espanya. Buidar-ho tot per omplir les capitals.

Ara comencem a veure les conseqüències d’anys de carregar-se les ciutats mitjanes. Que a ningú li estranyi que el malestar i el vot reaccionari es dispari en aquestes ciutats i, en canvi, a les capitals es moderi. Ho han estat sembrant durant anys.

Subscriu-te per seguir llegint