La importància del vot

La crisi de confiança ciutadana cap al sistema democràtic és cada vegada més preocupant, i l’abandonament de l’esperit optimista que ens va acompanyar des de la transició democràtica n’és la prova. Les cambres parlamentàries s’omplen de discursos buits, atacs personals i menyspreu, mentre la població s’entusiasma cada vegada més amb noves retòriques que assenyalen tots els dèficits, reals i imaginaris, dels nostres sistemes polítics. Veritat i mentida es camuflen sota una boira on cada vegada ens és més difícil distingir-les, sobretot si entre ambdues no hi ha intermediaris fiables com el periodisme independent.

Certament, la gran crisi d’aquesta època és l’habitatge. Com demostren els últims indicadors econòmics, Espanya creix en termes de PIB i treball en una economia que és aplaudida pels principals centres de recerca (el Financial Times parlava la setmana passada de l’espanyola com l’economia actualment més destacable d’Europa, tot i els persistents dèficits de productivitat). A més, el consum intern il·lustra que no vivim uns temps tan apocalíptics com alguns pinten. Però el malestar és provocat pel fet que el principal actiu al qual aspiren les persones, que és l’habitatge, està fora de l’abast de les classes mitjanes, que han sigut tradicionalment el gran suport dels estats del benestar. I això crea una frustració que, per molt raonable que sigui, provoca distorsions significatives i la necessitat de buscar culpables.

Aquestes distorsions les veiem, per exemple, en sondejos de clima de l’opinió pública, atès que tradicionalment es tendeix a valorar el rendiment de l’economia de forma més catastrofista que la que un viu a casa seva o al seu entorn. Així doncs, mentre que és innegable que a casa nostra tenim reptes molt urgents que cal abordar amb amplis consensos, com l’adaptació i millora dels serveis públics, també vull fer notar que cal repensar si realment les solucions a tot això són discursos il·liberals i que renuncien a entendre el nostre context com un món comú entre individus diferents però amb la mateixa dignitat.

Aprofitant un viatge a Madrid, llegeixo aquests dies l’encertada anàlisi que fa el catedràtic en Ciència Política Fernando Vallespín sobre Judith Shklar, i em quedo amb aquestes paraules de la pensadora liberal que va viure l’exili i els totalitarismes de l’Europa d’entreguerres essent una nena: «A la crònica del nostre segle, el col·lapse del liberalisme no ha desembocat en cap cas en altra cosa que un horror extrem. (...) I no es justifica esperar cap altre resultat». Vallespín ens urgeix encertadament a repensar el liberalisme de mínims de la pensadora letona-canadenca-americana per enfortir de nou uns sistemes que es veuen col·lapsats per les transformacions del nostres temps. Enfortir el liberalisme no vol dir res més que preservar allò que ja sabem que funciona: l’estat de dret i la democràcia amb les eines de les quals disposem avui. Evitar el mal menor; però sense deixar d’aspirar a la vegada a una millor realització dels nostres ideals i valors.

Per sortir d’aquest atzucac, el primer que cal és col·laboració i voluntat política. El multipartidisme i la falta de confiança entre partits ens està portant a bloquejos permanents i injustificables. I davant d’aquesta paràlisi, l’insult i el menyspreu surten rentables. Però els partits polítics tradicionals no poden seguir jugant amb les mateixes normes que les ideologies de mínims, sinó que han de demostrar-li a la ciutadania que el seu vot serveix. Serveix per enfortir la confiança del ciutadà cap al millor dels nostres projectes polítics i serveix, sobretot, per seguir construint el pacte cívic entre veïns i veïnes.

Tant de bo que a Catalunya imperés el seny entre les forces majoritàries. És el moment de fer un esforç en favor del país. I sense una majoria parlamentària, caldria que PSC, Junts, ERC i els Comuns fossin capaços d’aprovar els pressupostos de la Generalitat i pactar les grans qüestions que afecten els ciutadans, ja sigui en matèria d’infraestructures, energia, sanitat, educació o llengua. Si no és així, els populismes continuaran avançant sense fre i el futur pot ser molt decebedor. Per sort no necessitem ningú que vingui a salvar-nos.

Subscriu-te per seguir llegint