Franquistes després de mig segle

Aviat es compliran cinquanta anys de la mort de Franco, i els sondejos d’opinió continuen detectant franquistes o, si més no, persones que senten simpatia pel règim dictatorial que va governar Espanya durant quaranta anys. Aquest dilluns, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va publicar el baròmetre d’octubre, i una de les dades que crida l’atenció és que el 21,2% de la població considera que els anys de la dictadura van ser bons, mentre que un 17,3% creu que la democràcia és pitjor que el franquisme.

Les simpaties pel franquisme provenen, sobretot, de votants de Vox, dels quals un 61,7% considera que la dictadura va ser bona o molt bona, i un 61% opina que la democràcia actual és molt pitjor que el franquisme. Entre els militants del PP no hi ha tant entusiasme a l’hora de valorar el règim de Franco, però, si bé és cert que només un 6,2% el considera molt bo, un 35,4% creu que va ser bo.

Hi havia molta gent que assegurava que amb la mort de Franco el franquisme desapareixeria, tal com va semblar amb l’aprovació de Llei per a la Reforma Política de 1977. Hi havia la impressió que els franquistes havien donat pas a la democràcia parlamentària i que les noves generacions que assumien el poder no permetrien la influència dels nostàlgics de l’antic règim. Però de seguida es va veure que el franquisme sociològic es mantenia viu i que, malgrat que, per qüestions biològiques, els qui havien format part de l’estructura de poder del règim anirien desapareixent, familiars seus o joves atrets per idees totalitàries intentarien mantenir-se en àmbits de poder utilitzant mecanismes democràtics per intentar retallar llibertats.

El més curiós de tot és que, a hores d’ara, hi ha joves que defensen la dictadura com a sistema de govern mentre ataquen la democràcia. Naturalment, cap d’ells no sap què és viure en un estat dictatorial. No tenen ni idea de com tractava el franquisme els qui gosaven protestar. I, la veritat, és que ho podrien saber si es dignessin a llegir i a informar-se del que passava en aquest país fa cinquanta anys, quan el franquisme vivia els seus darrers anys. Sabrien que la dissidència política era reprimida sense miraments, que molts dels detinguts per militar en partits clandestins eren traslladats a la comissaria de la Policia de l’Avinguda Laietana de Barcelona, on eren interrogats i torturats perquè delatessin companys seus, i que posteriorment eren tancats a la presó Model.

També sabrien que el 1974, un any abans de morir Franco, van executar Salvador Puig Antich, i que el setembre de 1975 van ser afusellats tres militants del FRAP –José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo– i dos militants d’ETA –Juan Paredes Manot, «Txiki», i Ángel Otaegui. Aquelles execucions van provocar una condemna mundial, l’expulsió d’ambaixadors espanyols a diversos països i manifestacions massives arreu d’Europa.

És evident que el franquisme no ha desaparegut i que, encara que les generacions que el van viure en època de Franco hagin anat reduint-se, apareixen noves generacions que es deixen enlluernar pels nostàlgics d’aquell règim. Segurament, alguns s’apunten a aquesta ideologia com un acte de rebel·lia contra la democràcia actual, perquè se’n senten exclosos i pensen que l’extrema dreta els solucionarà els problemes.

Els partits que es fonamenten en els valors democràtics haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta decantació cap a plantejaments totalitaris per part de noves generacions. És cert que no és un problema exclusiu d’aquí, però també és veritat que aquí el record del franquisme és ben viu, perquè no fa tants anys que Espanya era una dictadura que va finalitzar amb la Llei per a la Reforma Política, que pretenia instaurar la democràcia sense passar comptes i buscant la concòrdia. n

Subscriu-te per seguir llegint