El pragmatisme i les esquerres

Qualificar una persona d’extremadament pragmàtica, especialment en el camp de la política, té el risc d’evocar –moltes vegades inconscientment– aspectes negatius com tacticisme, el curtterminisme, el poc compromís ideològic... el perill de deixar de banda els valors. Això ha estat sovint el que ha passat quan l’esquerra ha accedit al poder. Però no és inevitable. Vaig aprendre d’Antoni Gutiérrez Díaz, «el Guti», que fou secretari general del PSUC, el partit dels comunistes catalans, amb el seu exemple polític, que pot ser tot el contrari.

El pragmatisme pot tenir una forta fonamentació ideològica, de valors d’esquerra, i una projecció estratègica. La identificació de classe; el posicionament inequívoc al costat dels oprimits, dels anomenats «perdedors» o menys afavorits en l’actual sistema econòmic i polític, els que en el sentit més ampli definim com «les classes populars».

Les esquerres que vulguin ser transformadores necessiten uns valors i un projecte estratègic clars, com el del «socialisme en llibertat», que van fer seu els comunistes catalans, en el seu moment. La lluita sempre orientada a aconseguir canviar el model social i econòmic injust del capitalisme, del neoliberalisme i la seva darrera mutació, en l’incipient tecnofeudalisme. Per a construir un socialisme més just, més equitatiu, més democràtic, més sostenible, de forma progressiva però insistent.

Saber plantejar, en cada moment històric, objectius assolibles que ajudin a millorar les condicions de vida i de treball de les classes populars. No tenir por de les derrotes i aixecar-se sempre amb més força. Fer sempre una acurada valoració de la correlació de forces i cercar aliats en tot l’espectre polític i social, els més adequats en cada moment per aconseguir resultats tangibles per avançar. I, alhora, defugir els dos grans perills de la política: el sectarisme i l’oportunisme.

I sempre, sempre, mantenir l’objectiu de: Catalunya, un sol poble. El catalanisme popular. La construcció d’una Catalunya inclusiva, amb un projecte polític propi, que vincula de forma indestriable drets nacionals i drets socials, a partir de l’assumpció del fet nacional català, tant polític com cultural, com a quelcom propi dels sectors populars.

I en l’activitat política, ser conscients que «U no és ningú», fent del treball unitari un valor per si mateix. Posar sempre el «col·lectiu» per davant dels protagonismes individuals, de partit o d’ideologia tancada; ampliar constantment les bases i obrir-se a la societat. El que Gramsci anomenava «filosofia de la praxi», sempre amatent als requeriments dels nous temps, però mantenint el fil roig teixit pels nostres pares i avis. Des d’ací reivindico aquest pragmatisme de la intel·ligència, guiat per l’optimisme de la voluntat. n

Subscriu-te per seguir llegint