Raons per veure o no veure la TV3

El 10 de setembre de 1983 (un dia abans de la Diada de Catalunya) va estrenar-se la primera emissió de la Televisió de Catalunya, TV3. El nom fou un error d’en Jordi Pujol, segons confessà anys després, perquè amb el nombre 3 la va enfilar a la d’ells, a remolc de les espanyoles, a la 1 i a la 2 i no com un separat canal audiovisual i pulcrament catalanista. El motiu cabdal va ser salvar la llengua i la cultura catalana, que periclitaven. No va complaure gens els pesos durs del PSOE com Alfonso Guerra que digué que en J.R. i la Sue Ellen de Dallas eren texans, parlaven anglès i no eren antropològicament catalans.

Ha complert enguany l’edat de quaranta-dos anys i ha tingut una infància, una adolescència i una edat adulta, ja que no podem afirmar que ha entrat a la vellesa; com qualsevol existència ha viscut anys pròspers i s’ha sentit consentida, estimada i perdonada, i altres desiguals, fins i tot, odiada.

Mai s’ha fet una televisió al gust de tothom, quan manava CiU, els que formarien el tripartit no paraven de criticar-la amb raó, després els que no eren del tripartit la combatien, en temps del procés, els que hi estaven en contra no paraven de denunciar els excessos de missatges independentistes, la menyspreaven. Ara, en temps del PSC, vol ser neutre, asèptica i pura, però ser-ho és una actitud política, també, és rebutjada, no obstant com que TV3 s’ha excedit a favor dels palestins només ha estat refusada tímidament.

Malgrat ser la millor TV3 oficial de Catalunya perd espectadors perquè l’oferta que fa no és atractiva, alguns la titllen de ser ridícula i grotesca per l’afany de «modernor» i gens avesada a l’estil auster i del bon gust català.

A vegades hem afirmat que el passat és sempre millor que el present, malgrat que voldríem que algun passat s’allunyés, però es resisteix a fer-se del tot passat. Quan la memòria ens inunda de bons records declarem que tot allò d’abans és fenomenal, en especial, nosaltres érem més joves i no s’ha fet res en televisió com Vostè jutja, La vida en un xip i les Teresines.

Moltes persones estan descontentes amb la programació, unes enfadades pel canvi de disseny, són diners malgastats perquè no hi havia cap necessitat i ara tot són sospites de clientelisme i corrupció. La nova estètica m’agrada i els retocs en el logo em resulten indiferents. Una vegada un director del Diari de Girona em va comentar: «Cada cop que apareix un neologisme es desencadena un fàstic lingüístic col·lectiu, tanmateix, al cap de 10 vegades de veure-ho escrit, afirmen que així els agrada molt més».

He reunit el disgust dels teleespectadors en diferents hipòtesis.

Primera hipòtesi: la TV3 de tan volgudament dolenta obliga a anar a dormir aviat perquè Catalunya necessita ser repoblada de catalans.

La segona hipòtesi: la televisió intencionadament insuportable a fi i efecte de bons hàbits espirituals: la comunicació familiar, la lectura, la relació interhumana a la xarxa més enriquidora que la televisió pública o privada.

La quarta hipòtesi: la informació política esbiaixada a favor de Pedro Sánchez i de Salvador Illa. La gradual conversió de S. Illa en J. Pujol, bon gestor, feinater, amable, comunicatiu i atent als problemes reals i no als somnis independentistes. Retransmissió dels viatges per Catalunya i l’estranger. Algunes pinzellades afalagadores als dels Comuns.

La cinquena hipòtesi: la cosificació de la dona. No té massa sentit que algunes periodistes, fins i tot la dels informatius, insinuen els pits, que suposen turgents, mentre els homes van tapats. O que algunes presentadores de programes vagin tan escotades i el presentador no ensenya les cames, ni un pèl del pit. L’erotització excessiva i innecessària en contra de les teories feministes, ha convertit a la dona en un objecte de plaer, no la valoren pel seu talent sinó pel seu cos per a satisfacció del mascle ibèric.

Algunes dones que es diuen progressistes i avançades creuen que per ser-ho és obligat ser desimbolta, descarada, mal parlada com els carreters i anar amb molt poca roba.

Sexta hipòtesi: Bibiana Ballbé i el seu programa Bestial.

Setena hipòtesi: El mapa del temps tan confús. Un company, molt pendent sempre de l’estat i dels comentaris que fan, no para de criticar els errors de forma severa i va preguntar a un dels meteoròlegs de la TV3 per quins set sous van canviar els mapes. La resposta: «És per fer bonic»; ell li va dir: «si és per fer maco, com és que no en fa?»

Octava hipòtesi: La negació ideològica del procés independentista. El procés descatalanitzador va començar tímidament, però ara ja van a sac. El castellà s’ha ensenyorit d’alguns espais per atreure els castellanoparlants que votaran PSOE i deixa clar que el bilingüisme gaudeix d’una salut de ferro. Les declaracions solemnes i retòriques en la necessitat de protegir i prestigiar el català, no es tradueixen en una pràctica eficaç i convincent, el que allunya i enfada els espectadors sobiranistes. n

Subscriu-te per seguir llegint