Tenen els animals supraconsciència?

Si sou dels que heu llegit Nexus de Yaval Harari sentireu respecte quan sentiu a parlar d’IA, no és impensable que els algoritmes d’una IA s’escapin del control humà i en facin de les seves i fer-ne de les seves no seria una bona notícia per als humans, us imagineu un androide vestit de torero i un humà de quatre grapes fent de toro, l’única diferència amb les nostres corrides seria que no es podria tallar la cua a l’humà, una imatge que ens diu que una IA desbocada ens podria administrar la medicina que hem fet empassar als animals des de temps immemorials, i que m’ha vingut al cap en veure la fotografia de Jane Goodall amb un ximpanzé en braços, ella i ell tenen la boca oberta, es comuniquen, estan en bona sintonia, els seus ADN són quasi iguals, les diferències expliquen que els cosins de l’espècie humana no hagin estat capaços de construir catedrals, compondre simfonies o resoldre teoremes matemàtics, una imperícia que ens treu un pes de sobre, no tenen l’habilitat de construir armes de destrucció massiva, una cosa és que ens fascini el caràcter noble, el pur instint sense malícia de les bèsties i l’altra no veure que si fossin més intel·ligents es comportarien com nosaltres.

Els animals sempre han estat vistos com a bruts i estúpids, i per descomptat sense ànima, ànima no en el sentit metafòric o literari, sinó en el tradicional, un núvol blanc que una vegada alliberat per la mort del seu carceller, el cos, per puntualitzar, compareixerà davant l’altíssim que dictaminarà el seu destí en relació si conserva el color blanc o pel contrari si s’ha ennegrit, una història que escoltada en els dies que corren sona infantil i ingènua, però que ha marcat a centenars de generacions que es flagel·laven de bon matí per redimir-se de la culpa d’existir, un relat que a pesar de tot ha deixat una empremta que serveix de motlle perquè floreixin nous relats que tenen en comú l’afany de superar els que els han precedit, una de les que té més requesta és el relat de la supraconsciència, un dels seus gurus és el Dr. Manel Sans Segarra, segur que molts n’heu sentit a parlar, un servidor el va conèixer a la Residencia Príncipes de España, a Bellvitge, com es deia aleshores, ell era el cap de cirurgia digestiva i jo resident de medicina intensiva (UCI), tant si parlava d’un pacient com si explicava que dedicava unes hores a la setmana a practicar karate, ho feia amb convicció i tots al seu voltant ens convertíem en lil·liputencs, molts anys després el sento parlar de pacients que tornen de la mort, d’immortalitat, de supraconsciència..., i penso que la vida és com les galetes de la sort, cada una t’ofereix una sorpresa, i em pregunto si una vegada el meu periquito es mori viurà eternament com a supraconsciència, si en cas que el Dr. Sans em respongués, per descomptat!, em semblaria sentir els àtoms immortals de la supraconsciència de Jane Goodall aplaudint rabiosament.

No recordo si ho he llegit o ho he escoltat, que els gossos no ens estimen de la manera que pensem que ens hauríem d’estimar, que és la manera que els humans ens estimem, que si el nostre gos mou la cua no és perquè senti amor cap a nosaltres, és perquè reconeix el seu salvador, qui l’alimenta, qui el treu a passeig, bé, no dic que no, però si fem una dissecció del nostre amor podria ser que ens emportéssim una sorpresa, el que sent el nostre gos quan ens veu és el resultat de la seva química cerebral, igual que el nostre amor i tots els sentiments de bondat són el resultat d’una química cerebral, potser una mica diferent, i una de les diferències és que a aquest sentiment d’afecte li hem posat el nom d’amor. n

Subscriu-te per seguir llegint