Benvinguts, però no del tot

A tots els ajuntaments se’ns exigeix empadronar, per llei, a qualsevol persona que acrediti la residència efectiva. I aquest empadronament obre la porta a drets bàsics com l’escolarització, l’atenció sanitària o l’accés als serveis socials. És a dir, aquesta persona ja passa a formar part del sistema local i, per tant, de la ciutat. És una usuària real dels recursos públics, i en conseqüència, genera una despesa que s’assumeix col·lectivament. Però, curiosament, aquesta mateixa persona no pot treballar ni cotitzar legalment. Pot rebre, però no pot contribuir. Una situació difícil de justificar, tant des del punt de vista de la justícia social com des de la simple eficàcia.

És hora de fer un pas més. La persona que viu aquí i està empadronada ha de poder treballar legalment. No com una concessió ni un privilegi, sinó com una decisió de sentit comú que beneficia tothom. Fer-ho suposaria dignificar la seva situació, fer possible la seva aportació al sistema i alimentar tot l’estat del benestar local, que se sosté gràcies al treball i la cotització de tothom. Treballar, pagar impostos, contribuir: aquesta és la millor forma d’integració, i també la més justa.

Aquesta situació no és una abstracció. Té noms, històries i esperances. Parlem de persones que treballen sense reconeixement legal, però essent imprescindibles. Regularitzar no és regalar papers. És, simplement, posar nom i drets a una realitat que ja existeix.

La paradoxa és encara més evident si posem el focus en allò que tots sabem. Moltes d’aquestes persones ja treballen, però ho fan en condicions precàries i invisibles, atrapades en una economia submergida que no beneficia ningú. Els municipis som la primera porta d’entrada a la convivència. A la vegada, també som els primers a topar amb una legislació estatal que ens obliga a acollir, però ens impedeix integrar. L’Estat ens deixa el problema a la porta, pica el timbre i surt corrent. Per tot això, vincular l’empadronament al permís de treball no hauria de ser un camp de batalla perquè els partits s’esbatussin, sinó una eina moderna i justa de gestió pública.

Si volem ciutats cohesionades, cal assumir que la integració no pot ser a mitges. No podem tenir ciutadans de ple dret convivint amb veïns empadronats que no poden treballar. El padró ha de ser una porta d’entrada a la vida en comú, i la vida en comú implica contribuir. Des dels projectes d’inserció social i laboral, veiem cada dia que el treball no només dignifica: és el que permet arrelar-se, formar part, construir futur. No hi ha millor política d’integració que poder guanyar-se la vida honestament.

Subscriu-te per seguir llegint