Persones que no hi són

Hem d’agrair molt aquesta vaga general per Palestina. No ens adonem de la sort que tenim que aquestes coses passin d’una manera tan manifesta, tan clara, i tan ajustades a un calendari mundial que suggereix tot el contrari del que la manifestació proposa. Hem de viure com un tresor i una joia el fet de tenir aquestes demostracions tan a prop de casa perquè és així com aprenem on duu la manca de contacte amb la realitat. És així com aprenem que si no tenim una relació humil, discreta, sincera amb el que som i fem, acabem fent vagues generals per Palestina quan els palestins estan celebrant la pau que el president dels Estats Units els ha aconseguit. I no és una pau contra Israel. És una pau negociada amb Israel. Però és una pau contra Hamàs, que és qui d’una manera més sistemàtica i atroç ha intentat destruir els palestins.

Em va plaure enormement de veure les dificultats que aquest tants i tants barcelonins van tenir ahir per culpa d’una manifestació en favor d’una causa que no existeix. No existia mentre va durar la guerra i no existeix ara que s’ha acabat. És important veure com es desfà el món quan vius en el deliri, és fonamental entendre la degradació que això comporta, i no hi ha millor manera d’entendre-la que veure com cau ben davant teu i et deixa sense capacitat de reacció. Com podem reaccionar davant d’aquest despropòsit? Com podem pensar que té algun sentit que ahir arribessis tard a la feina o a portar els teus fills a l’escola perquè hi havia quatre brètols donant lliçons del que no saben, en nom d’un conflicte que clarament el supera, sobretot intel·lectualment, i que a més a més té unes vies de solució que estan molt lluny d’aquest activisme de pa sucat amb oli?

És sensacional que aquí sigueu i que sigueu els de sempre. Jo és que a la meva edat ja ni m’indigno. Més aviat m’emociono. Perquè m’agradi o no m’agradi heu estat durant tots aquests anys els meus companys de viatge. Sempre us ha desmentit la realitat, sempre la Història ha patit i s’ha fet mal quan algunes de les vostres idees s’han posat en pràctica, però a vosaltres això no us ha importat mai, i aquí sou, volent encara dir-nos el que hem de fer, sense demanar perdó, causant molèsties i endarreriment una vegada més i com sempre. Com voleu que a aquestes alçades m’enfadi encara amb vosaltres? Em commoveu. Em cau una llàgrima.

El que no pot ser és que alguns votants de Junts o d’Aliança s’exaltin ara amb Palestina, les Colaus i la vaga. Vosaltres vau inventar el gènere. Vosaltres vau inventar la legitimitat d’un referèndum que no va existir. Vosaltres vau inventar una república que tampoc existia, i fins i tot una casa de la república on hi viu un senyor que es fa dir el president legítim. I no és la casa de cap república, ni el seu president Puigdemont és el president legítim de res ni de ningú, per què cal recordar, entre d’altres moltes coses, que no ha guanyat mai unes eleccions al Parlament.

Puigdemont és un palestí que tampoc perd cap oportunitat de perdre una oportunitat, sobretot les seves i la dels seus, que no poden fer política perquè l’única política que vol l’expresident és poder tornar a casa. Tot ho circumscriu al seu retorn. No hi ha estratègia nacional, no hi ha estratègia de partit, no hi ha cap voluntat d’ajudar els catalans en el seu esforç per ser pròspers i lliures. Només hi ha aquest impuls, comprensible però petit, entendridor però antipolític, de voler resoldre el teu problema personal mentre pel camí drenes qualsevol expectativa de llibertat col·lectiva i escarneixes els esforços i la por que tanta gent va passar per ajudar-te en els teus moments difícils, perquè pensaven que els oferies com un sacrifici a la nació –sí, noi– i no com un truc de màgia que et servís per fer la viu-viu mentre feies veure que salvaves la pàtria.

Catalunya és avui un embús a Calvo Sotelo amb tot de gent que va i ve a llocs que no existeixen, que ha quedat amb persones que no hi són, que acudeix a restaurants on no hi tenen taula reservada i que després de sopar van a veure obres de teatre que ja no es representen. I aquesta confusió, i aquest caos, que potser sí que un dia seria comprensible que es produís, es produeix com un etern retorn perquè el malentès no s’acaba mai d’aclarir. Vet aquí que aquests atabalats han descobert el negoci alternatiu de no fer res que tingui cap sentit, i diuen que «no volen renunciar al somni», quan en realitat no volen renunciar a la paga i aleshores la comèdia s’allarga i s’allarga i el país i la societat viuen en una irrealitat constant, malaltissa, perillosa perquè d’aquests abusos de la ment no se’n torna fàcilment i podria molt ben ser que en aquest deliri extrem haguéssim perdut una o dues generacions de persones, ja per sempre més incapaces de tenir una relació no traumàtica amb la seva vida ordinària.

Va haver-hi un moment que la metàfora que feia servir el president Pujol per construir Catalunya era la d’Israel. El primer decret que va signar el president Pujol va ser el que nomenava Lluís Prenafeta secretari general de la Presidència. El segon va ser el del reconeixement de l’Estat d’Israel. Quin valor podia tenir que la Generalitat de Catalunya reconegués l’Estat Israel? Des del punt de vista pràctic, probablement cap. Però era una declaració de principis. Era una declaració moral. I d’aquesta declaració em va sortir la construcció d’un país seriós, pròsper, creïble. Creïble a Catalunya, creïble a Espanya i creïble al món.

Després va venir un altre moment, el moment dels tripartits –i tota a la degeneració que ha vingut després, no només de les esquerres– en què la imatge que vam fer servir per projectar-nos enfora va ser la de Palestina i aquest moment va ser el moment de la nostra derrota total i absoluta. Aquest moment va ser el moment en què de veritat vam renunciar al somni. Vam somiar tan malament que ara tenim aquesta realitat desfeta i sembla mentida que encara ens preguntem per què.

Subscriu-te per seguir llegint