Reflexió sobre el petit comerç

L’altre dia vaig anar a comprar tomàquets. Vaig entrar en una petita botiga al mig del poble i em va atendre la Nuri: la mateixa dona que cada matí aixeca la persiana, que prepara el gènere, que neteja, que atén els clients i que, al final del dia, torna a abaixar-la. Tot ella sola. Tot amb constància i sacrifici. La seva història no és única.

El que fa la Nuri és el que fan tants i tants autònoms a Roses:

- La Cristina, que obre cada dia la seva botiga ecològica, sempre amb un somriure.

- La Maria Cristina, que cus i arregla roba amb tot el seu carinyo (jo mateix li porto les camises).

- Les dues Maries, que mantenen vives les merceries: una al Jaume I i l’altra a la Rambla.

- El Francisco i la seva parella, que serveixen cafès i esmorzars en una petita cafeteria al cor de Roses.

- La Meli, que ven roba de qualitat i paga religiosament els seus impostos.

- En Josep i la Josefina, que es jubilen i abaixen la persiana sense relleu generacional.

- En Sebastià besavi (RIP), l’avi Jaime, el fill Sebastià i ara la Lourdes: més de 75 anys venent articles de pell, símbol de continuïtat i esperança.

- El Francisco, que encara avui aixeca la persiana de la seva sabateria de reparació.

- El Ferdy i el seu germà, sempre al peu del canó, on hi trobes de tot.

- El Jordi i l’Angi, que segueixen el negoci del meu amic Prudenci, aquell que tants favors em va fer quan a mitjanit no arrancaven els camions.

- La meva cosina Montse, que defensa amb dignitat la preciosa botiga de la meva tia Esther (RIP).

- El Manel i l’Elena, que han obert una botiga de delicatessen a la plaça Catalunya, apostant per la qualitat.

- I el meu amic Joan, que continua la tradició mil·lenària de la premsa i la venda d’oli Argudell de l’Empordà, des del seu trull a la plaça de l’Església.

I molts altres que no puc anomenar, perquè seria interminable… però tots ells són els meus herois.

Tots tenen una cosa en comú: lluiten cada dia per mantenir viu el petit comerç. Sense ajudes, sovint ofegats per uns impostos que pesen massa, treballant hores i hores, fent de tot: comprar, vendre, atendre, comptar, fregar, cuinar, servir i tornar a començar. Si deixem morir el petit comerç, deixem morir el nostre poble.

Mentre uns viuen de discursos i subvencions, ells es guanyen el pa amb esforç, dignitat i coratge. Quan comprem en una d’aquestes petites botigues, no només ens enduem un producte. Ens enduem una història: la d’algú que ha cregut en el seu ofici, en la llibertat i en la dignitat de guanyar-se la vida.

Tots ells comparteixen la mateixa essència: arrel, constància i servei al poble. El futur d’un país només serà fort si sap trobar l’equilibri entre la potència de la gran distribució i l’ànima del petit comerç. Com a empresari, sempre em posaré al costat dels autònoms i petits comerciants.

No per menysprear els grans, sinó perquè sense arrel no hi ha futur. I l’arrel que manté viu Roses i altres pobles és la persiana que cada matí algú aixeca amb esforç, amb llibertat i amb dignitat.

Per tots vosaltres, el més lleial reconeixement.

Subscriu-te per seguir llegint