Cegueres

Segur que algun cop us ha passat això de mirar enrere i pensar «uf, quina sort que vaig tenir de no quedar-me amb aquella persona!», pensant en algun nòvio o nòvia del passat. És ben cert que, de vegades, el temps dona perspectiva i ens permet veure allò que no érem capaços de percebre quan estàvem dins d’aquella relació: que no portava enlloc. Amb els mesos, o els anys, som capaços d’entendre que quan les teves amigues et deien «si a tu t’agrada, ja n’hi ha prou» en realitat t’estaven dient «no teniu res en comú i no sabem què fas amb ell», i ens preguntem per què no ho vam saber llegir aleshores. A misses dites, potser comprenem que quan la mare et deia «quin sentit de l’humor més especial que té aquest noi» el que de veritat volia dir-te era «no entenc les bromes estúpides i de mal gust d’aquest tarat» i, el que és pitjor, ens adonem que a nosaltres tampoc ens feien cap gràcia.

Potser també us ha passat, però, que això de dir-vos que heu tingut molta sort de no haver-vos quedat amb un amor del passat us ho digueu per consolar-vos, per no fer-vos més mal del compte, per no rebolcar-vos en la vostra pròpia misèria. Perquè encara que siguem capaços de veure totes les imperfeccions d’aquella persona, sabem prou bé que les seves virtuts les compensaven de sobres. I, en el fons, ens maleïm per haver deixat la relació, o per no haver-la cuidat prou, o per no haver lluitat per mantenir-la viva. Aleshores ens centrem a recordar que roncava com una motoserra, o que no es rentava les dents gaire sovint, o que tenia al·lèrgia als gats, o que només anava al cinema per veure a Santiago Segura fent de Torrente, o que deia flúcsia en lloc de fúcsia.

De la mateixa manera, pot ser que un dia quedeu amb un amant de temps enrere per fer una cervesa i us adoneu que segueix existint aquella complicitat que us permetia riure de tot, fins i tot de vosaltres mateixos, i que podeu seguir parlant de qualsevol tema encara que no estigueu d’acord, i quan us acomiadeu amb dos petons esteu segurs que allò que vau tenir va valer molt la pena, però que va exhaurir-se i no calia allargassar-ho.

Fins i tot us pot haver passat que un dia us trobeu pel carrer a un antic rotllet, i us saludeu i estigueu uns minuts conversant i, quan se’n va, us quedeu perplexos preguntant-vos què us havia agradat tant d’aquella persona. No ha canviat gaire des que us vau deixar de veure, però no li trobeu cap mena d’atractiu físic (i això que us havia fet perdre el cap). Segueix parlant igual i pensant igual i rient igual, però us ha semblat una persona sense cap mena d’encant ni de profunditat. Si està igual, soc jo la que ha canviat? A ell li haurà passat el mateix que a mi i s’estarà preguntant com es va poder enamorar d’algú tan vulgar com jo? Qui ha canviat? O només ha passat que ha desaparegut l’atracció i ens ha caigut la bena dels ulls als dos?

Aleshores, per autoperdonar-nos una mica, recordem que l’amor és cec i que també ens hi torna a nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint