L’escola, sola, no pot amb tot

Iniciat el curs escolar, m’atreveixo a dir que la majoria dels treballadors del sector educatiu continuem amb la mateixa dinàmica amb què el vam acabar: la necessitat de tornar a parar i baixar el ritme perquè estem amb l’aigua al coll. Aquesta desesperació sovint ens porta a la mateixa conclusió: necessitem més recursos per afrontar les problemàtiques i aconseguir que l’escola sigui inclusiva de veritat.

El més curiós és que aquesta demanda, de moment, no té aturador. Per molt que l’informe d’aquest any sobre Seguiment del desplegament del model d’escola inclusiva de la Síndic de Greuges confirmi que cada cop hi ha més inversió perquè l’escola sigui inclusiva, aquestes inversions no arriben a satisfer les necessitats reals dels centres, de l’alumnat i de les famílies.

Sembla una paradoxa: tot i invertir més, continuem assenyalant la inversió com la principal solució. Però és clar, com ho ha de fer l’escola per encapçalar els reptes benintencionats i progressistes que ens presenta el moment? Us sonarà el canvi climàtic, les noves tecnologies, la perspectiva de gènere, el benestar emocional, la convivència, i un llarg etcètera. Quants diners necessitem a les escoles per respondre a tot això, a més de satisfer les necessitats dels centres, les famílies i l’alumnat i aconseguir la igualtat d’oportunitats?

La clau de tot plegat no és posar al centre la quantitat d’inversió, la formació o el canvi de mirada, sinó sobretot assegurar les condicions materials en què viu la comunitat educativa. Mentre continuem confiant-ho tot a l’escola, evitem modificar allò que realment determina les necessitats dels ciutadans i n’assegura l’aprenentatge: garantir l’habitatge, acabar amb el model de concertació educativa, apuntalar la sanitat pública, organitzar sindicalment els sectors de «baix valor afegit», reduir les jornades laborals, tax the rich i un altre llarg etcètera.

Aquesta idea que l’escola ha de ser el primer espai de justícia social, inclusió i igualtat d’oportunitats no sorgeix del no-res. Com adverteix César Rendueles a Contra la igualdad de oportunidades, hem incorporat reptes i discursos aparentment neutres que prometien reparar l’ascensor social i assolir la inclusió. El resultat ha sigut entrar en la lògica competitiva, on cadascú s’ha capficat en fer de la seva escola la millor possible, oblidant les condicions en què es troben les altres.

Sense adonar-nos-en -o potser sí- hem volgut copiar el model elitista: versions concertades o privades de les públiques; convençuts que així transformaríem la societat. Ens vam creure que per incloure tot l’alumnat, combatre el canvi climàtic, garantir l’èxit educatiu o canviar les mirades, només calia exigir cada cop més responsabilitats a l’escola. I cada dia, cada inici i cada juny, veiem créixer la sobrecàrrega i la impotència de no poder compensar ni les desigualtats que genera el sistema, les reclamacions socials o assolir els objectius d’aprenentatge.

Així doncs, cal persistir en analitzar què fem a l’aula i a l’escola, què necessitem i com podem millorar per aconseguir l’emancipació de tot l’alumnat. Ara bé, també cal recordar l’alfabetització política que promovia el pedagog Paulo Freire: ampliar l’enfocament per entendre com funcionen les estructures que condicionen i oprimeixen les vides dels nostres infants i les seves famílies. En altres paraules, continuar reclamant recursos per satisfer les necessitats de tot l’alumnat i afavorir-ne l’èxit, mentre també ens organitzem per exigir responsabilitats als altres àmbits de l’Estat i de la societat.

I tot això implica fer-nos preguntes, a vegades incòmodes, per buscar de quines formes podem comprometre’ns, col·laborar i garantir el bé comú, dins i fora de l’escola. Estem disposats a cedir privilegis per garantir drets col·lectius? És coherent mantenir la triple xarxa (privada, concertada i pública) si hem acordat que l’escola no ha de segregar? Què implicaria garantir un sostre per a tot l’alumnat com reclama el col·lectiu Docents 080?

El com i el quan depèn de totes. No només dels polítics, sinó de la democràcia.

Subscriu-te per seguir llegint