Les sabates d’en Lluís Companys

Gràcies a les xarxes socials, m’he assabentat que dimecres passat feia 85 anys de l’afusellament de Lluís Companys. Això són molts anys, la meva mare estava a punt de fer-ne tres, hauré de preguntar-li com va viure aquell moment històric, imagino que menjant o dormint. No sé a ella, però a mi, el que sempre m’ha cridat l’atenció d’aquella execució és que el paio volgués caminar sense sabates fins a la tàpia on haurien de disparar-li, si bé reconec que hi ha auna cosa que encara me la crida més: la mania de recordar-nos-ho cada any. Potser és perquè vegem de quina pasta estan fets els herois, ja que en ple novembre les lloses del castell de Montjuïc estarien glaçades, i més a primera hora del matí, que és quan es duen a terme aquests menesters. No qualsevol resistiria aquell fred hivernal en la planta dels peus, recordem que en aquells dies encara no s’havia inventat el canvi climàtic i el fred era fred de veritat. Tot i que, ben pensat, podia ser també una manera de dissimular els tremolors que a un han de venir-li quan es dirigeix a que li engeguin uns quants trets al pit. «Que ningú pensi que tinc por, el que tinc és fred de peus», podrien haver estat les últimes paraules de Companys, així, despistant.

En lloc de declarar això, es veu que va cridar «Per Catalunya», amb la qual cosa ens ha deixat per a la posteritat l’etern dubte de què té a veure Catalunya amb no portar sabates. Ens estava dient que el bon català ha de renunciar al calçat? Eren potser sabates fabricades a Espanya? L’alcalde de Girona calça espardenyes de veta en lloc de sabates perquè també és un heroi? Alguns hagiògrafs sostenen que en Companys va optar per anar sense sabates per a tocar per última vegada terra catalana, encara que la veritat és que un no sap per què cal anar descalç per a tocar terra catalana o d’on sigui, normalment n’hi ha prou amb un forat a la sabata. Jo mateix, a casa solc anar descalç, però no perquè temi que ningú m’afuselli mentre miro la tele, sinó per comoditat, tal vegada és aquesta l’explicació del sensesabatisme d’en Companys, ja que em dispararan, permetin que em posi còmode.

En general, els actes presumptament heroics no tenen res d’heroics, és la posteritat qui els engrandeix, normalment per raons partidistes. Queda molt més gloriós assegurar que Companys va caminar descalç cap a la mort perquè volia trepitjar terra catalana, que perquè tenia un galindó i li estrenyia la sabata, això no es pot ficar en cap llibre d’història, a veure qui vessaria una llàgrima per una cosa que li passa fins i tot a la seva àvia. Juli Cèsar no seria el que és si algú no ens hagués fet creure que les seves últimes paraules van ser «Tu quoque, Brute, fili mi», en lloc de les autèntiques «no em punxeu més, cabrons».

El protagonista de la transgressora novel·la El venut llança la hipòtesi que no fos per motius racials que la Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient a un blanc, sinó que tal vegada sabia que aquell paio feia pets en públic o que era un d’aquests pesats que insisteixen a preguntar-te què estàs llegint i que, sense que els ho demanis, t’expliquen què estan llegint, que tenen pensat llegir i què lamenten haver llegit. I és clar, després de totes les manifestacions i la repercussió que va tenir el seu gest, la Rosa Parks va haver d’apel·lar al racisme, no podia confessar que no va voler moure’s del seient perquè el paio li va preguntar què estava llegint. Els mateixos negres l’haurien linxat.

Amb en Companys succeeix el mateix. Després de tant anys convençuts que anava sense sabates per a poder tocar terra catalana -tan poc que costaria ajupir-se i tocar-la amb la mà, això suposant que les lloses de la fortalesa es considerin terra catalana-, no ens revelaran ara que li justejaven les sabates i va preferir anar confortable al paredó, o que amb les presses per a no arribar tard a l’execució -sense ell, s’ha de reconèixer que hauria perdut trempera- no trobava els mocassins i va sortir sense per a no fer esperar a l’escamot, o que eren d’autèntica pell de cocodril i se’ls va menjar un ratolí. Els mateixos catalans li haurien repudiat.

Subscriu-te per seguir llegint