Sobre lideratges

El diumenge 5 el director del Diari de Girona, Josep Callol, parlava de Junqueras i Puigdemont arran de l’anunci de la candidatura de Junqueras a la cursa electoral per la Generalitat, a tres anys vista. Deia, encertadament, que Junqueras té clavada l’espina que quan podria haver sigut president ell estava empresonat i va ser Pere Aragonès qui ho va ser i que quan pensava que seria el fillet obedient, com passa sempre, el fill es va emancipar del pare i va fer el seu propi camí. M’agrada afegir que tampoc Iceta ha sigut president però mai ha intentat ser candidat ni ha intentat condicionar Illa, el seu successor. Callol també opina que Puigdemont només vol ser amnistiat i que no té cap somni que complir perquè ja ha sigut president encara que la seva presidència no hagués sigut cap èxit i acabés malament.

El dimarts 7 en aquest mateix diari en Pere Lladó feia un repàs de les darreres enquestes a Catalunya i constatava que, si s’havia de creure els seus resultats, no hi hauria formacions majoritàries. Deia que Junqueras proclamava la seva candidatura en comptes d’ajudar a resoldre els problemes que fan que creixi la ultradreta de Sílvia Orriols i que era incapaç de donar pas a noves cares com necessitaria ERC. Puigdemont també continua al cap d’un Junts desorientat i en clara decadència, que, segons l’enquesta, perdria vots que anirien a Aliança Catalana.

Tots dos articles, en diferents formes, plantegen el tema del lideratge dels principals partits independentistes. Una evidència, els únics partits catalans que mantenen als seus líders des del 2017 quan es va produir el moment àlgid del procés són ERC i Junts. Els líders dels partits catalans importants no independentistes al Parlament del 2017 han canviat tots, el PSC va presentar Iceta i avui és president Illa, els Comuns van presentar Lluís Rabell que compartia lideratge amb Coscubiela, el PP tenia de candidat García Albiol, avui alcalde de Badalona i Ciutadans, avui desaparegut, presentava Arrimadas. I en l’àmbit estatal només el PSOE manté el seu líder, un jove Pedro Sánchez, que acabava de ser nomenat secretari general socialista però el president del govern era Mariano Rajoy.

El problema dels lideratges és un problema important en els partits polítics i tan important és l’ascens d’un líder que pot suposar un impuls al partit com saber-se retirar a temps quan els lideratges no són més que una rèmora. Després del procés els partits independentistes haurien de trobar el seu lloc quan les enquestes diuen que l’independentisme està perdent suports sobretot entre els joves. I ho volen aconseguir mantenint els lideratges que van portar a Catalunya al desastre que va ser el procés, quan van dir que no tenien res preparat, que anaven «de farol», tot va quedar dit. No crec que sigui el camí. Segueixo els documents d’aquests partits i no he sabut trobar cap anàlisi del procés i menys una perspectiva de futur per a la Catalunya postprocés. A la caiguda del mur de Berlín els partits comunistes tampoc ho van fer, simplement van canviar el nom i van canviar els objectius, recordin Iniciativa va deixar de parlar de comunisme i es va proclamar ecologista. Ara els partits independentistes ni han fet cap reflexió seriosa ni s’han marcat uns objectius més enllà d’intentar aconseguir competències (només un mitjà), ni han canviat de lideratges. De veritat pensen que els catalans es poden il·lusionar amb aquests partits? Necessiten una reformulació d’objectius a partir de la realitat present i cares noves, les velles i fracassades ja no serveixen. Potser Junqueras, com deia Callol, continua a la brega perquè vol intentar ser president de la Generalitat. Puigdemont continua perquè no s’oblidin d’ell de cara a obtenir l’amnistia i perquè Junts és una olla de grills i ja els va bé a tots que sigui Puigdemont qui doni la cara, ningú s’atreveix a fer el pas per intentar liderar Junts, es vigilen tots els aspirants i si algú s’avancés li tallarien els peus.

I parlant de lideratges, crec que n’hi ha molts que volen aguantar-se com sigui. Hi ha líders que poden guanyar o perdre eleccions depenent de per on bufa el vent però hi ha cadàvers polítics encara que es mantenen dempeus i hi ha candidats que segurament mai seran líders. El president valencià Camps en la seva darrera etapa era un cadàver polític, encara que fos president, igual que Mazón avui i tot el temps que aguanti serà temps perdut pels valencians. Però jo tampoc veig que Díaz Ayuso tingui cap possibilitat de liderar el PP per molta influència que tingui. Poden creure que un partit nomeni candidat a una persona que té la rèmora de la seva parella, un defraudador confés d’Hisenda i possible mà de negocis fraudulents? Penso que cap partit pot donar el lideratge a una persona amb un flanc tan visible d’atac. Una cosa és que estant al poder, cometi irregularitats, una altra molt més arriscada és nomenar un líder que ha comès suposades irregularitats.

Subscriu-te per seguir llegint