«El darrer tram del camí»

He estat testimoni de com mor una persona en un hospital, envoltada de professionals competents i d’una tecnologia admirable. Però arriba un moment en què l’objectiu ja no és curar, sinó cuidar. És aleshores quan cal mirar el pacient com a persona i ajudar-lo —o simplement permetre-li— morir en pau, amb respecte i dignitat, sense presses ni estridències.

La mort no és un fracàs mèdic ni una derrota professional. És l’últim pas d’una vida i, segons com es viu, pot tenir tant sentit com qualsevol altra etapa. Reconeixement, escolta i acompanyament són essencials per transformar l’últim moment en un espai de serenitat, on cada gest i cada paraula compten.

Hi ha hospitals amb equips de cures pal·liatives exemplars, però sovint el sistema sanitari, per inèrcia o per zel, tendeix a prolongar intervencions més enllà del que aporta benestar. No és manca de sensibilitat, sinó el reflex d’una cultura que costa d’acceptar el límit. I, tanmateix, saber quan aturar-se també és un acte d’amor i de saviesa. El que realment importa és acompanyar amb humanitat.

Aquí a Girona, l’Hospital Josep Trueta disposa del Servei d’Assistència Espiritual i Religiosa, que acompanya malalts i famílies amb discreció, pregària i proximitat. És un servei opcional i respectuós amb la voluntat de cada persona, que recorda que la dimensió espiritual forma part de la cura integral, especialment quan la medicina ja no pot guarir.

Quan ja no hi ha opcions mèdiques i el metge, amb sinceritat i respecte, diu: «Ho sento, no hi podem fer res», arriba el moment de les voluntats del pacient o de la família. I, si és creient, també és temps de fe i de pregària: del capellà que recorda que Déu és allí, i que aquest pas és camí cap a la vida eterna. Malauradament, això gairebé mai no figura als protocols, i massa sovint es mor envoltat de màquines i alarmes, sense que ningú hagi preguntat com volia viure el darrer moment.

Molts voldríem fer-ho a casa, amb la família a prop; amb un capellà o un amic que acompanya amb paraules i pregàries; amb el medicament necessari per alleujar el sofriment, no per avançar ni retardar el final. L’hospital pot guarir moltes coses, però la llar permet viure l’últim alè amb intimitat, amb veus estimades i amb records que han acompanyat tota la vida.

Això no és una crítica als professionals sanitaris. Al contrari: cal reconèixer-los la seva entrega i formació, i també donar-los suport perquè puguin afrontar la mort amb serenitat. Saber estar-hi sense voler controlar-ho tot és una forma elevada d’humanitat. Quan la medicina s’atura, comença la tasca més profunda: acompanyar. I això demana escolta i espiritualitat, perquè l’ésser humà és més que un cos: és història, records, relacions i esperances que es tanquen en pau.

Per al creient, aquell instant és més que un final: és l’encontre amb Déu, que ha estat present en cada pas de la vida. És posar-se en mans del Pare, com Jesús a la creu, i entrar a la Casa definitiva, on ja no hi ha plor ni dolor, només pau i alegria sense fi. Quan la medicina calla, el més important és acompanyar perquè aquest pas sigui viscut amb fe, amor i esperança, i perquè la dignitat i la humanitat prevalguin fins al darrer alè.

Subscriu-te per seguir llegint