El laberint de Puigdemont

Recorden l’anomenat Consell de la República? Havia de servir per «internacionalitzar» el procés, i ha sigut més conegut per les despeses personals de l’ara desaparegut Toni Comín que per cap acció política. El milió d’associats que esperava tenir Carles Puigdemont es van quedar amb prou feines en cent mil. Doncs bé, l’última ocurrència d’aquell artefacte ha arribat de la mà de l’actual president, que respon pel nom de Jordi Domingo, i que compta en el seu equip de govern amb gent tan il·lustre com Eudald Carbonell o Imma Tubella. Consisteix a endarrerir una hora el rellotge dels catalans per diferenciar-nos de la resta d’Espanya. Segons va explicar Domingo en una entrevista a Vilaweb, «si 200.000 persones ens canviem l’horari, actuem i els acabem obligant a distingir entre l’horari espanyol i el català, hem guanyat, els hem començat a imposar la nostra pròpia manera de fer (...) Demostres que ets sobirà, que manes i que la llei espanyola no t’influeix. Als estrangers també els podem dir que l’horari català és un altre». En astracanades com aquesta, ha quedat reduït aquell Consell de la República que havia de ser el trampolí de l’independentisme català, i que es va presentar, amb gran pompositat, al Palau de la Generalitat (malversació de diners públics?) ara fa set anys.

L’entorn de Junts viu tan allunyat de la realitat que en el recent debat de política general va tornar a incloure l’autodeterminació en una proposta de resolució. Després d’un llarguíssim enunciat en el qual feia un repàs al martirologi de sempre (Decret de Nova Planta, sentència de l’Estatut de 2010, consulta del 9-N de 2014, el referèndum il·legal de l’1-O de 2017, etcètera), concloïa que «es plantejarà en l’espai de negociació habilitat a tal efecte la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític», que, per descomptat, va ser rebutjada. Cal estar a la lluna de València per pensar que el PSC donarà suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya o que tindrà l’aval de Pedro Sánchez. Això sí, aquesta proposta va comptar, una vegada més, amb els vots dels Comuns, liderats per la nacionalista Jéssica Albiach, sempre fent d’escolanets del nacionalisme més retrògrad. No és estrany que perdin llençols (vots) a cada bugada (eleccions), la gent prefereix els originals.

Mentrestant, Carles Puigdemont, que sempre ha anat a la seva, continua sense escoltar als alcaldes de Junts que, temorosos de perdre els seus càrrecs a les eleccions de 2027 per la irrupció d’Aliança Catalana i la inanició del seu partit, li demanen un canvi de rumb, que hauria d’anar des del Parlament fins a la política de pactes. Aquests alcaldes, però, ignoren que tot això a Puigdemont li importa un rave. La seva única preocupació és l’amnistia per poder tornar a casa seva, i després Déu dirà. Puigdemont transita per un laberint, del qual ni vol, ni sap sortir-ne, com va confirmar, una vegada més, el seu portaveu al Parlament, Albert Batet, diumenge passat a La Vanguardia, inventant-se que el pacte PSOE/Junts per a la investidura de Pedro Sánchez hauria inclòs un referèndum d’independència. Segons Batet, «no pot ser que hi hagi uns acords a Ginebra i que al Parlament el relat no sigui coherent amb allò que fem en altres espais». L’amenaça de fer caure Pedro Sánchez ha planejat durant tota la legislatura, i és el recurs constant que té Junts, com ho demostren les repetides votacions en el Congrés al costat de PP i Vox, però, per molt que Puigdemont i els seus no surtin d’aquest laberint, la independència de Catalunya no figura a cap calendari polític, ni en el d’ERC, ni per descomptat en el d’aquella Europa que havia d’estar, segons van repetir falsament durant anys, al costat dels líders del procés (al costat bo de la història, segons ells), i que els més incauts encara s’ho creuen. Europa no vol cap referèndum de secessió que pugui encetar altres melons escampats al llarg de continent: «La tribalització neonacionalista dins de la Unió Europea seria la ruïna política i econòmica de tots els països que la conformen», va escriure l’exrector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández, en el seu llibre Combate por la Concordia, sobre els anys del procés. La resta és fer volar coloms, enganyar a la gent i frenar el creixement d’una Catalunya estancada des de fa anys. I, com que qui dies passa, anys empeny, Puigdemont continua ancorat en el discurs de 2017 i la seva guàrdia de corps proposant extravagàncies com l’horari català.

Subscriu-te per seguir llegint