Mentir no és il·legal

Confesso que assisteixo amb molta preocupació a la representació dramàtica de la política. Em sembla que estigui dins d’un teatre on tot allò que hi veig no és digne. Ni ho és en l’ordre moral ni tampoc ho és en l’ordre dels valors occidentals. El dret a no ser enganyats ha desaparegut de l’escenari i ha estat substituït per un «el poble s’ho empassa tot» que demostra fragilitat democràtica conjunta: dels actors polítics, de la ciutadania i del sistema. Sobre això darrer s’han escrit milers d’assaigs que de manera conjunta i sota enfocaments diferents es conclou que anem cap a la fallida de la democràcia; almenys d’aquesta democràcia. També ho pensa qui signa aquest article. La falsedat s’està imposant com a norma a seguir mentre es parla a cabassades de transparència en la gestió de la cosa pública. El mateix títol que encapçala el present article d’opinió és fals a la llum de la moral i del dret natural, dues matèries extingides en els programes educatius vigents. La mentida és considerada un pecat en la Bíblia i en l’ensenyament cristià i fins i tot un delicte quan s’erigeix en testimoni davant d’un tribunal de justícia.

Deia Jean-François Revel, filòsof, escriptor i periodista, que el règim democràtic només té sentit i només pot funcionar en interès dels seus membres quan els electors estan informats correctament dels assumptes internacionals i nacionals (El conocimiento inútil, Ed. Planeta, 1989). Aquesta és la raó -afegeix el jurista Antonio Garrigues Walker- per la qual la mentida és tan greu en democràcia i porta a la catàstrofe si els ciutadans decideixen segons informacions falses (El derecho a no ser engañado, Ed. Aranzadi, 2020). Tanmateix, i per desgràcia nostra i del sistema democràtic, la mentida és avui omnipresent tant en els mitjans tradicionals com en els nous mitjans de comunicació. Ha passat a les golfes de la casa democràtica allò d’Abraham Lincoln: «Pots enganyar tothom algun temps. Pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom durant tot el temps». Allí s’hi troba simplement perquè es pot arribar a fer. És més, si es parteix d’aquella premissa que en aquestes pàgines vaig deixar dit -«El periodista és qui fa l’esborrany de la història», edició de 4 d’octubre de 2025- la mentida o l’engany pot arribar a construir la història així com també revisar-la. La immoralitat està servida i la democràcia cruix. 

Aquesta mateixa setmana hem vist com la falsedat s’ha imposat novament en dos escenaris. El primer, l’internacional. El missatge que ha calat en la nostra consciència és que la pau s’ha imposat finalment entre Israel i Palestina. Res més lluny de la veritat. La guerra començà quan soldats de la criminal organització terrorista Hamàs atacaren colons israelites, produïren gairebé dos milers de morts civils jueus i provocaren la confrontació armada en la qual Palestina ha pagat per amarar i emparar aquells i d’altres terroristes. En contra d’aquest succés cap país europeu es manifestà amb fets; només els Estats Units de Nord-amèrica. Tampoc han signat res Israel i Hamàs, els actors principals, i un servidor ho entén. Cap estat pot signar res, ni tan sols la pau, amb una organització terrorista, reconeguda com a tal fins i tot per les ploraneres Nacions Unides, o potser Espanya la va firmar amb ETA? L’escenografia muntada a Egipte ha estat inspirada en Hollywood; o, més encertat encara, ni Hollywood l’hauria organitzada millor. En la meva sempre subjectiva opinió, el que hem vist ha estat un acte de submissió al presumptament home més poderós del planeta, en Donald Trump, un ximplet vulgar. Un acte de vassallatge propi de l’edat mitjana europea. El besamans contemplat no ha merescut cap resposta per part dels efímers grumets de la flotilla, més que ensabonats pels mitjans de comunicació de l’esquerra plural en la seva també falsa heroïcitat. De pau cap ni una. I si els principals líders europeus hi foren convidats en qualitat de testimonis muts és perquè, com sempre, Europa carregarà amb la despesa de la reconstrucció de tota Gaza, mentre els Estats Units recuperà tota (i més) la inversió realitzada en armes i en logística militar. A la fi, la Unió Europea sempre ha estat el majordom en cap de la Casa Blanca per la seva letal impostura.

El segon dels escenaris s’ha muntat a Madrid. L’assumpte ve de lluny i encara no hi ha prou llum per a diagnosticar el seu desenllaç. Té a veure amb la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, de nom Alberto González Amador, a qui la justícia té enfilat. L’afer se centra en presumptes delictes de frau fiscal i falsedat documental d’aquest. La investigació ha revelat l’emissió de factures falses per defraudar Hisenda entre 2020 i 2021, amb un total de 350.951 euros. A més, González Amador ha estat acusat de pertànyer a una organització criminal i de delicte continuat comptable. El cas ha generat un intens debat polític i mediàtic on el polèmic cap de gabinet d’Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, s’ha retractat davant jutge i ha dit que s’inventà que el fiscal del cas li hagués ofert un pacte a González Amador. Aquesta (nova) mentida ha estat usada pel PSOE (a qui li va la dona, el germà del president Sánchez i dos secretaris d’organització) i l’única explicació que ha donat el PP ha estat que «mentir no és il·legal». Els populars, espantats per la crescuda de Vox a costa seva i perquè les enquestes internes diuen que Díaz Ayuso supera Núñez Feijóo com a millor presidenciable dels seus votants, han fet el mateix que els seus grans adversaris, ignorant de passada que l’engany erosiona el sistema democràtic, com més amunt he dit. Com que sembla no importar-los, bé es pot aplicar allò que els testos s’assemblen a les olles. Uns i altres haurien de llegir-se el llibre El efecto Sánchez: Ética y política en la era de la posverdad de Juan Luis Cebrián. Perquè, efectivament, sense ètica no hi ha política democràtica.

Subscriu-te per seguir llegint