Els vasos comunicants

El 2013 vaig escriure un llibre que es deia La crisi des de la Trinxera. En ell explicava que les raons de l’esclat de la bombolla immobiliària no s’havien d’atribuir només a una excessiva facilitat financera i a la trampa de les hipoteques «subprime», sinó que calia entendre les causes per les quals l’economia havia agafat aquest camí erroni. Em semblava que l’origen era la globalització i la desindustrialització d’Occident, obligant l’economia a trobar sectors que permetessin el creixement de l’economia. Per explicar-ho vaig fer servir un símil de vasos comunicants: el vas d’Occident era el gran i el vas xinès el petit. La connexió dels dos vasos amb un tub gran, sense cap regulació, va permetre que, en poc temps, el vas d’occident es transferís al xinès, de forma que al cap dels anys els dos vasos s’han equilibrat.

El 1990, la Xina era una economia marginal amb un PIB de només 360 mil milions de dòlars. El 2025, segons les dades més recents de l’FMI (octubre 2025), ha arribat a 18,3 bilions de dòlars, un increment de 17,94 bilions. Aquest miracle econòmic no va sorgir del no-res: gran part d’aquest creixement es va finançar amb la desindustrialització d’Occident. Estudis com els de l’Economic Policy Institute (2024) estimen que els Estats Units han perdut entre 2 i 3 bilions de dòlars en valor afegit industrial a causa de la competència xinesa, mentre la Unió Europea ha vist una pèrdua similar. En un escenari sense globalització, on el comerç amb la Xina no s’hagués intensificat després de la seva entrada el 2001 a l’OMC, Occident hauria mantingut un creixement mitjà del 2,4% anual (o el 3,2%) en lloc de l’1,8% real, segons algunes anàlisis. Això hauria elevat el PIB per càpita de 48.000 a 65.000 o a 79.000 dòlars el 2025 (segons la hipòtesi que es contempli), una diferència de 17.000 dòlars per persona, o uns 11,9 bilions de dòlars totals per a una població occidental de 700 milions. Si afegim efectes indirectes com el deute acumulat i la desigualtat, aquesta pèrdua pot pujar fins als 17 bilions, coincidint gairebé exactament amb el guany xinès.

Aquest procés ha tingut un cost social: la desindustrialització i el descontentament. La desindustrialització és greu perquè acceptem que és el motor de la modernització de qualsevol economia, que arrossega a la resta dels sectors cap a la modernització i a l’augment de productivitat. Aquesta transferència, doncs, no ha estat només econòmica, sinó també social. Regions com el «Rust Belt» als EUA o el nord d’Itàlia han vist com centenars de milers de llocs de treball industrials desapareixien. Segons Eurostat (2025), la UE ha perdut un 25% de la seva base manufacturera des del 2000, afectant especialment països com Alemanya i França. Aquest buit ha deixat comunitats sense rumb, augmentant la desigualtat (l’índex Gini de la UE ha pujat 5 punts des del 2010) i alimentat narracions de pèrdua d’identitat. El resultat polític és clar: la ultradreta està captant aquest descontentament i la resta de grups polítics cada vegada estan més fragmentats, quedant sense un relat que resolgui la insatisfacció: l’SPD ha caigut del 25,7% el 2005 al 23% el 2025 i el PS francès del 29% el 2012 al 7% el 2022. El PP a Espanya ha baixat del 33% el 2011 al 23% el 2023, el CDU ha passat del 32,9% el 2017 al 22,5% el 2025. L’aparició de moviments Woke, concentrats en la creació de nous conceptes i paraules (totis, gènere fluid, justícia climàtica, «el treball mata», immigració sense fronteres, empoderament, pobresa menstrual), allunyant les solucions del problema de fons, no ha fet més que aprofundir en la desafecció: «Els polítics parlen de pronoms mentre tanquen fàbriques». A les eleccions europees de 2024, partits com Fratelli d’Italia (34,8%) i AfD (19,5% a les federals de febrer 2025) han guanyat terreny, amb una mitjana del 25% a la UE, oferint solucions simples i populistes (proteccionisme, antiimmigració) que difícilment resoldran un problema complex.

La correlació és evident: a mesura que la transferència de riquesa s’accelerava des del 2010, el suport de la ultradreta ha explotat, amb un coeficient de correlació de -0,91 amb el creixement ajustat. Aquest efecte no és cap casualitat; és la reacció d’una societat que veu com la seva riquesa es buida i cada vegada troba més problemes per mantenir el benestar social. La Xina és la beneficiària del sacrifici occidental de forma que, mentre l’Occident perdia, la Xina ho aprofitava, tot i contenir l’augment salarial i la capacitat de compra dels treballadors. La seva entrada a l’OMC el 2001 va obrir les portes a la mà d’obra barata i a una política autoritària que ha prioritzat el creixement per sobre de tot, el medi natural inclòs. Aquest model, combinat amb una alta productivitat inicial (PTF de 3-4% als 2000), li va permetre omplir el seu vas fins a convertir-se en la segona economia mundial. Però no tot és transferència directa. Uns 4-5 bilions del seu creixement provenen de la seva pròpia eficiència (infraestructures, educació), mentre que els 12-13 bilions restants reflecteixen el sacrifici occidental: dèficits comercials i pèrdua de valor afegit.

Serà fàcil la solució? De cap manera. La pèrdua de massa muscular de la societat és de tal magnitud que afecta com a mínim dues generacions. Serà difícil fer entendre que el deute no es pot fer servir per generar benestar social i que caldrà treballar més i consumir menys, cosa que implica un cert retorn al passat i un canvi de model. Només un bon relat coherent i una acció sensata, honesta i creïble farà possible sortir del forat. I, per descomptat, frenar la transferència de riquesa regulant els vasos comunicants.

Subscriu-te per seguir llegint