Exigència, quina exigència?

Quique Cárcel «no entén» per què a Girona hi ha tanta «exigència». De quina exigència deu parlar? Per què això de recordar d’on venim, «del fang», ho podem constatar tots els que hem seguit el club des de fa anys i anys. Ara bé, l’actual Girona no té res a veure amb el d’abans. El desè límit salarial de Primera hauria d’aspirar a alguna cosa més que a plorar i a vendre fum.

Jugar la Champions va ser fantàstic, però si no hi tornem mai més, tampoc passaria res. Qui parla d’exigir Europa? Simplement el que la gent reclama és construir un projecte amb cara i ulls i, sobretot, de continuïtat. Quin projecte esportiu té el Girona a dia d’avui si va tancar la plantilla, encara coixa, a corre-cuita la darrera setmana de mercat? Què pensa fer la propietat amb Montilivi o el nou estadi? Quan sortiran a explicar alguna cosa Pere Guardiola, mut de fa més d’un any, o el City, al final, l’accionista majoritari, que deixa fer i desfer al president del Consell d’Administració?

Si alguna té, precisament, l’aficionat gironí és paciència i poca disposició d’exigència, només la que cal. Per què la majoria saben d’on venim en una ciutat que, com que no havia guanyat mai res, el 1996 va celebrar com una Champions la Lliga Catalana del Valvi, o més tard, la FIBA Cup amb Pesic a la banqueta. I que quan després de 20 anys el projecte ACB es va enfonsar es va agafar al futbol, que tornava a Segona mig segle després, i a l’Uni, que el 2009 va pujar a la Lliga Femenina i no només no se n’ha mogut, si no que hi ha guanyat dues lligues i una Copa i es mesura amb els grans d’Europa. Pujar a Primera el 2017 va ser una passada, i tornar-hi el 2022, el mateix dia que el bàsquet masculí, de la mà de Gasol, també pujava a l’elit, un somni. L’únic que exigim és que mirin d’allargar-lo tant com sigui possible posant-hi seny i una mica d’empatia amb l’afició.

Subscriu-te per seguir llegint