Polítics difuminats

Llegeixo a El Periódico que els Comuns deixen la porta oberta a un eventual retorn d’Ada Colau a la primera línia política, consternats com estan amb la manca de líders a les seves files que siguin capaços d’atraure votants a la pròxima candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Si amb aquest moviment esperen sorprendre algú, que s’ho treguin del cap. Des de fa setmanes, en l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat la possibilitat que l’exalcaldessa torni. I si hi havia algun dubte, la participació en la flotilla ho va acabar de reblar. No dic que acabi essent; dic que la hipòtesi ha calat entre els ciutadans i de res serveixen frases que intenten desmentir-ho com la d’ella mateixa a Europa Press el maig passat quan va assegurar que no tenia intenció de ser candidata i va afegir que «només em plantejaria tornar si realment fos molt útil en una cosa puntual». Poc ajuden declaracions com aquestes, si realment vol fer creure que s’ha retirat.

El problema dels Comuns no és que pensin que només tenen a Colau, sinó que els ciutadans, especialment aquells que els han votat en alguna ocasió, no saben qui està amb qui i si uns són de Podem o de Sumar, de Pablo Iglesias o de Yolanda Díaz. Si a aquest conglomerat de líders i partits que abans anaven junts i ara van per separat i que van llençar per la finestra el poderós actiu que havien aconseguit, s’hi afegeixen els egos, que n’hi ha molts, és gairebé impossible que se’n surtin i recuperin aquells espais que un dia van tenir.

Aquest anar a la deriva no és exclusiu dels Comuns. Hi ha altres organitzacions polítiques que estan igual o pitjor. Una d’elles és el Partit Popular que, malgrat tenir a les seves mans elements que podrien fer caure a qualsevol de la trona, és incapaç de tocar la tecla adequada. Els seus dirigents estan tan obsessionats en l’esposa, l’exsecretari, l’exministre, l’exdiputat o l’exassessora, que no s’aturen a pensar ni un minut en què hi ha o què hi pot haver darrere tanta investigació policial i judicial que els ajudi a treure’n el màxim rendiment. Han portat els casos a tal extrem que els arbres els impedeixen veure el bosc. El dia que aparegui alguna escletxa que obligui Pedro Sánchez a mantenir el presumpte corrupte a l’organigrama, potser no se n’adonaran i perdran l’oportunitat. L’opinió pública no és la mateixa que hi havia en els temps d’Aznar i el váyase señor González, la manera d’informar-se és diferent i les motivacions per votar són unes altres.

El problema del PP no és només que Vox li menja el terreny o la incapacitat per trobar estratègies i projectes engrescadors que li permetim allunyar-se de l’extrema dreta amb un discurs propi. El problema també és Alberto Núñez Feijóo i de quina manera i perquè un dia algú va plantejar que fos el líder del partit, a l’espera que Isabel Díaz Ayuso o Juanma Moreno decideixin si estan preparats per fer el pas endavant. No dic res que estranyi a ningú i, per tant, l’electorat sap que Feijóo és només un líder provisional. Només cal veure on està el PP català i el seu encara líder Alejandro Fernández, més sol que la una i absolutament desaparegut, malgrat que els resultats a Catalunya solen ser gairebé imprescindibles per conquerir la Moncloa.

A vegades cal aturar-se a pensar de quina manera es poden afrontar algunes situacions per treure’n el millor suc. Obsessionar-se amb lideratges esgotats (Comuns) o en cridar en comptes de reflexionar (PP), no ajuda a ser una alternativa real i creïble. La foto de Colau a la primera línia de la reivindicació i la provisionalitat de Feijóo els converteixen en líders difuminats.

Subscriu-te per seguir llegint