Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Començo pel final. No, la Llei de l’Estatut dels Treballadors no ha canviat en la seva regulació de l’acomiadament disciplinari i la prescripció de les accions.

Els confesso que em vaig emportar un esglai en llegir la premsa jurídica electrònica i trobar la següent notícia: «L’Estatut dels Treballadors impedeix que El Corte Inglés pugui acomiadar a una empleada que reiteradament humilia a un company anomenant-lo ‘gras’ i ‘marieta’».

La contundència de l’esmentat titular em va portar a pensar si hi havia alguna norma legal que introduís modificacions a la LET en la regulació de l’acomiadament disciplinari, ja que una humiliació constant com la que es descriu en aquell troba ple acolliment en l’art. 54 i pot encaixar perfectament en l’apartat g) que contempla l’acomiadament disciplinari quan es produeixi «... assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual i l’assetjament sexual o per raó de sexe a l’empresari o a les persones que treballen en l’empresa». Per no parlar igualment de la Llei 15/2022 de 12 de juliol, integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació, que prohibeix tota conducta que pogués afectar, entre moltes altres circumstàncies, a l’orientació sexual de la persona treballadora.

Més tranquil, però de cap manera totalment, em vaig quedar quan vaig llegir el subtítol de la notícia: «El termini de prescripció per a denunciar les faltes dels treballadors havia prescrit en el moment que l’empresa va executar la sanció disciplinària i, per tant, l’acomiadament és improcedent». Bé, ja sembla que el litigi se centra en el compliment per part empresarial de l’art. 60 de la LET, que regula la prescripció i disposa en el seu apartat 2 que «respecte als treballadors, les faltes lleus prescriuran al cap de deu dies; les greus, vint dies després, i les molt greus, al cap de seixanta dies a partir de la data en què l’empresa va tenir coneixement de la seva comissió i, en tot cas, als sis mesos d’haver-se comès».

I llavors, el que cal fer evidentment és llegir íntegrament la informació, en la qual coneixem alguns detalls del cas litigiós objecte de la notícia, la jurisprudència de la Sala Social del Tribunal Suprem sobre com han de computar-se els terminis per a determinar si s’ha produït o no la prescripció de l’acció, i, per fi, la sentència que ha donat lloc a la notícia, dictada per la Sala social del Tribunal Superior de Castella i Lleó de 7 de juliol, el breu resum de la qual ja ens permet centrar correctament els termes en què es va substanciar el conflicte en seu judicial: Acomiadament disciplinari. Prescripció. Llarga. Assetjament: no existeix cap dada d’ocultació. El «dies a quo» de la prescripció no pot anar més enllà de la data en la qual van cessar els fets. Inefectivitat de l’informe emès mesos després.

I, en efecte, una vegada llegida íntegrament la sentència, puc afirmar que la notícia s’ajusta en el seu contingut a l’exposat en aquesta, i que allò que distorsiona el seu enteniment és el titular.

El debat se centra justament en si havia prescrit o no el termini per a la imposició de la màxima sanció, puix que l’al·legació de l’empresa era que no havia existit tal prescripció ja que el termini havia de computar-se «des que l’empresa va tenir total coneixement amb la finalització de l’expedient».

El TSJ confirmarà la tesi de la sentència d’instància, que va estimar la demanda després d’arribar a la conclusió que s’havia produït la prescripció llarga, i ho fa en aquests termes: «En el cas que ens ocupa ens trobem davant una situació d’assetjament, insults, que no hi ha cap dada per a entendre que hi hagi ocultació. Els fets la sentència d’instància els delimita encara que fossin reiterats a data anterior al Nadal de 2023 després si van cessar en aquesta data els dies a quo de la prescripció no pot anar més enllà d’aquesta data. Com ja hem dit no hi ha cap dada d’ocultació i és més no podem sinó coincidir amb el jutge a quo que, encara que en el primer relat de l’actor no es concretessin els insults, sí que es posava en coneixement l’existència d’un complot. Pretendre que l’empresa no tenia coneixement fins que es va emetre l’informe emès mesos després no és sinó deixar a l’arbitri de la part l’inici del termini prescriptiu, perquè si no inicia la recerca davant la notícia el termini no iniciaria el seu còmput».

Desconec, quan redacto aquest article, si l’empresa ha interposat recurs de cassació per a la unificació de doctrina. El que he volgut destacar en aquesta breu nota, reitero, és que la LET no ha canviat en absolut, per la qual cosa tota la comunitat jurídica laboralista, permanentment alterada per les modificacions operades en la normativa laboral i de protecció social, pot estar tranquil·la..., almenys de moment.

Subscriu-te per seguir llegint