La «seguretat» com a reclam electoral

La seguretat del segle XX, clar. Que la seguretat barrejada amb la delinqüència comuna (no la de coll blanc i menys la daurada: economia submergida, elusió i evasió fiscal i beneficis i plusvàlues estratosfèriques) i la immigració de color (no la blanca d’expats, amb alt poder adquisitiu) seran els eixos de les pròximes campanyes electorals, està cantat i no només per les dretes. Pel que sembla és tot l’arc polític el que està ja preparant la maquinària electoral amb aquest eix vertebrador, encara que sigui en contra.

Ja diu la màxima «que parlin malament de mi, però que parlin». Per tant, és un error monumental el que sembla faran les esquerres, quan diuen estar en contra del discurs de la seguretat barrejada amb la immigració, que la immigració no és un problema, sinó una oportunitat, que és una necessitat atesa la manca de relleu demogràfic, que sempre hi ha hagut fluxos migratoris, etc. Que el que cal és regular-la millor. 

Però així no es posa damunt la taula a favor de què s’està des d’un altre marc, i continua alimentant el bonisme de sempre, que no té res a fer amb la narrativa populista.

Fa anys insisteixen diferents analistes, sobretot científics socials, que avui dia tenim molta més inseguretat, per factors de molt més impacte, que per l’estricta «inseguretat ciutadana» per més alarma policial, penal, criminal i televisiva que se li vulgui posar. No és de rebut que a aquestes alçades de la pel·lícula, el conjunt de les esquerres no tingui treballat, argumentat, amb dades i argumentari, si cal, les diferents inseguretats que precisament alimenten la por, l’angoixa, l’estrès, el dubte permanent, la irritació, el pànic, la incertesa (la incertesa permanent), els suïcidis... que faciliten el terreny a l’extrema dreta. I avui no afegiré la IA, que com en el cas de la globalització i la digitalització massiva, se les ha blanquejat sense cap control parlamentari. Doncs fa temps se sap que passa amb els perdedors de la globalització, i els de la digitalització s’amaguen, ja que farien saltar pels aires tot el «tinglado».

La seguretat econòmica, la seguretat d’arribar a final de mes, la de poder tenir les necessitats primàries cobertes, i per tant la primera de les necessitats comunament acceptada. Tot seguit d’aquesta, la necessitat d’aixopluc i un habitatge digne ja, no dins de 5, 10 o 15 anys.

Fa pocs dies, un informe d’Esade EcPol, presentat a Madrid, apunta que la riquesa dels més joves de 35 anys ha caigut un 80% els últims 20 anys. Poca broma. Si a això hi afegim la davallada progressiva del poder adquisitiu de les classes mitjanes des de fa 40 anys, com escrivia a la darrera columna, no fa falta ser politòleg per saber les conseqüències.

La seguretat energètica, de la que es parla molt sovint quan trona, però quan ha deixat de tronar, a continuar consumint fòssils. Fa pocs dies també, Red Eléctrica Española advertia que es tornen a produir a la xarxa elèctrica anomalies similars prèvies a la gran apagada. També s’està advertint de la proliferació de centres de dades d’IA per arreu i el gran volum d’energia que xuclen de la xarxa. Alguna alarma sobre aquesta inseguretat?   

La seguretat alimentària, que ens afecta a tots, tant a efectes de consum com de vida saludable, atesos els additius, conservants, fertilitzants, etc. que s’utilitzen, més enllà dels microplàstics i productes químics i més enllà de virus i bacteris cada vegada més presents a la nostra societat. S’ha de saber dir alt i clar que tenim més possibilitats d’agafar un càncer que ens atraquin a la porta de casa, que ens quedem sense vehicle, casa, salut, feina o negoci, collita o bestiar per una dana, que per una plaga de delictes sexuals, o que agafem una malaltia respiratòria greu o terminal per la contaminació ambiental. Quina alarma social provoquen els milers de morts al llit en silenci, a casa nostra, reconeguts per l’OMS o el nostrat Institut de Salut Global de Barcelona, en comparació als comptats morts per multireincidents, televisats?

La seguretat de pertinença i familiar. Semblaria un problema menor, fins i tot a menystenir amb les noves formes unipersonals, monoparentals o no binàries, fomentada sigui per l’actual societat líquida o per enginyeria social (ara no entrarem). També els baixíssims índexs de natalitat són l’indicador més clar d’unes polítiques que de retruc afavoreixen la immigració, en lloc d’augmentar i ampliar més, un estat de benestar encara deficitari, augmentant la natalitat, cercant l’equilibri demogràfic, una millor ocupació i dignificant i professionalitzant el nostre capital humà.

I deixem pel final la seguretat ambiental i climàtica, ja que entre uns i altres s’ha aconseguit que la manca d’aquestes no provoqui alarma social, ni inseguretat, ni manifestacions, al contrari, de tant fer veure que es fan coses, més el relativisme d’uns i el retardisme d’altres, ha deixat el camí lliure al fatalisme diví altre cop, amb una narrativa negacionista a l’alça i una desafecció ciutadana i climàtica que només deixa emergir la solidaritat dels voluntaris, els voluntaris de protecció civil, etc., quan qui ha d’estar present és l’Estat, amb més i millors dotacions, recursos i professionals. I si no té pressupostos que els augmenti.

Com va dir Federico Mayor Zaragoza fa anys, l’enemic número 1 de la humanitat és el canvi climàtic, no la guerra. Per tant, ara que es parla tant d’augmentar les despeses en «Defensa», cal exigir atès que Espanya és el país europeu més exposat als impactes del canvi climàtic, que augmenti la defensa ambiental i climàtica. Per la nostra seguretat.

Subscriu-te per seguir llegint