Eduard Herrero, combatiu i vital a 83 anys

Fundada l’any 1977 i activa des de 1979, l’Associació de Veïns de Santa Eugènia és una de les més antigues, i també de les més combatives de les nostres comarques. Cada any, quan arriba la Festa Major, treuen una publicació en la qual parlen del poble i també de les seves mancances, les seves lluites i dels seus projectes de futur.

Enguany, un dels actes més importants que hi ha hagut a la festa, ha estat la presentació del llibre La dignitat del poble de Santa Eugènia de Ter (Crònica vital) escrit per Eduard Herrero i publicat amb el suport de l’Ajuntament i la Diputació de Girona.

A la presentació del llibre, l’Eduard Herrero identifica a Manel Mesquita i a Sílvia Paneque com les dues persones que més el varen empènyer perquè l’escrigués. Parafrasejant a Jean Baudrillard, Herrero confessa que en Manel Mesquita sempre li deia que allò que no està escrit, no existeix.

Nascut a Villarluengo, província de Terol l’any 1942, després de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra va arribar a Girona l’any 1971 per incorporar-se com a professor de filosofia a l’institut Jaume Vicens Vives, on va exercir la docència fins que es va jubilar l’any 2005. Quan l’any 1978 va estabilitzar la seva vida laboral, aconseguint una plaça de professor agregat, es va traslladar amb la seva dona i els tres fills a viure a Santa Eugènia en un pis que, encara avui, és la seva residència.

L’any 1979 es va activar l’AV de Santa Eugènia, entre els impulsors que varen ser-hi a primera hora, hi ha alguns coneguts meus com ara en Jordi Creixans que encara avui és soci, la Leonor Joher, l’Anna Maria Molist o en Mia Barneda. Gràcies a en Jordi Creixans i també a l’incombustible Salvador Llorente he col·laborat en diverses èpoques amb l’associació i també en la revista El Pont del Dimoni, sobretot quan en Creixans n’era el coordinador que elaborava la revista amb la Leo i en Lluís Boada.

Eduard Herrero és un home actiu, que des del primer moment es va comprometre en les lluites del barri, així el mes de desembre de 1982 ja es va incorporar a la Junta de l’AV i al cap de poc temps, ja va ser elegit president.

Els anys 80 varen ser uns anys durs pel moviment veïnal a Girona, atès que a la plaça del Vi hi manava un personatge que les collava molt i no els en deixava passar ni una. Aquells anys, en Quim Nadal, que més endavant va ser diputat per Lleida i fins i tot candidat a la presidència de la Generalitat, manava amb mà de ferro la ciutat i jugava a quatre bandes, tenint tots els asos a la màniga, cosa que li va permetre imposar en el municipi la versió gironina del pujolisme més descarnat.

A les associacions de veïns, a l’època de la transició, s’hi varen aixoplugar molts simpatitzants dels partits democràtics, per tal de poder fer política i obtenir algun tipus de visibilitat pública.

D’això se’n varen adonar la gent del CDS, que varen veure que Eduard Herrero podria ser un bon esquer electoral. L’Herrero que va fer venir fins i tot a Adolfo Suárez a Santa Eugènia, va ser candidat a l’alcaldia, però mai va obtenir l’acta de regidor.

A l’extens llibre (335 pàgines), profusament il·lustrat, Eduard Herrero recull minuciosament totes les lluites que va encapçalar l’AV. Per citar-ne alguna, parlarem de la reconstrucció del Pont del Dimoni, la reivindicació del centre cívic Can Ninetes, la protecció de les hortes, la lluita contra la frontissa del Güell, les accions per reduir el trànsit, fresses i la contaminació…, recuperació de «La pedrera» com a centre per a la gent gran. Una altra campanya reeixida de la qual Eduard Herrero n’està orgullós va ser, en l’època del batlle Puigdemont, la creació de la mancomunitat de Santa Eugènia-Can Gibert del Pla.

La pressió exercida per l’AV va ser molt important perquè les administracions decidissin construir-hi un pavelló d’esports. En aquest sentit, l’Herrero també es va implicar molt en la fundació i posterior desenvolupament del CESET (Club Esportiu Santa Eugènia de Ter) que va excel·lir sobretot en la promoció del bàsquet i de l’esport femení. A Eduard Herrero també el trobem en els orígens de l’Uni Girona, referent del bàsquet femení actual.

Altres batalles cèlebres referides en el llibre, són les campanyes per salvar els plàtans del carrer Güell o abans, les iniciatives que es van promoure perquè la variant de l’N-II no passés ni per Sant Daniel, ni per Santa Eugènia. Recordem que l’activista Nani Rocas, en una visita del ministre d’obres públiques Josep Borrell, es va abaixar els pantalons i va ensenyar-li el cul. Aquesta acció reivindicativa va acabar amb una querella de la qual l’ecologista se’n va poder deslliurar al cap d’uns anys.

A la part final del llibre l’Eduard Herrero fa un homenatge a dos grans amics, amb els que sempre ha pogut comptar, parlem d’en Salvador Llorente de qui diu que sempre ha estat en tot. En l’associació de veïns ha fet de tresorer, secretari, president…, en el bàsquet també hi ha estat molt implicat. En Salvador diu l’Herrero, sempre està en tot, per tot i per a tots. De Mesquita diu que és un dels personatges més eugenials que hi ha sota la capa del cel. L’Eduard Herrero que ara té 83 anys (amb mare de 104) i l’associació de veïns de Santa Eugènia no han acabat la feina i tenen al davant molts reptes, un dels més urgents ara mateix, és salvar el Parc Jordi Vilamitjana.

Herrero i el moviment veïnal de Santa Eugènia, sobretot l’AV de Can Gibert, rebutja l’operació especulativa aprovada per l’Ajuntament de Girona, amb un alcalde de la CUP que ha girat el seu discurs com un mitjó des que escalfa la principal poltrona a la plaça del Vi.

Quan a l’ajuntament els partits d’esquerra s’han rendit, abaixant-se els pantalons, han alçat la bandera blanca i s’han lliurat a les més baixes passions especulatives, reconvertint en zona residencial (construir 347 habitatges) l’espai verd que actualment ocupa el parc Jordi Vilamitjana, Eduard Herrero i els veïns de Santa Eugènia continuen al peu del canó i criden ben fort i ben alt, el parc no es toca!.

Subscriu-te per seguir llegint