Millán-Astray ressuscita

En la meva època, si algú, de dretes o d’esquerres, convocava en la universitat un acte que no m’agradava, me n’anava al bar a fer unes cerveses o al pis a folgar amb alguna estudiant de lletres. Com tothom. En aquells dies érem gent antiga, com que acabàvem d’estrenar la democràcia, no sabíem que aquesta paraula grega significa impedir que parli qualsevol que pugui dir alguna cosa que no ens agradi. Els estudiants d’avui són molt més demòcrates que nosaltres i per això, si no ho evita la policia, en nom de la llibertat són capaços de clavar-li un gec de garrotades a Vito Quiles o a qualsevol que pretengui parlar en la universitat, abans temple del saber i avui parròquia de la bajaneria.

Si hauran canviat les coses en la universitat que vaig freqüentar, que llavors ens reuníem milers d’estudiants al campus per a defensar la llibertat d’expressió, i ara es reuneix el mateix nombre per a impedir que un paio parli. El progrés deu ser això. Al cap i a la fi, els estudiants -sobretot els que són curt de gambals, com sembla ser el cas- no fan altra cosa que imitar els seus representants polítics, que veten -en el Parlament i en el Congrés- als periodistes que no els plauen, mentre els col·legues d’aquests callen, o fins i tot aplaudeixen la mesura. Els polítics de la tan injuriada Transició, procedents la majoria d’ells del franquisme, no vetaven ningú, i els que han viscut en democràcia tota la vida, impedeixen a la premsa exercir la seva funció lliurement. El progrés també deu ser això.

Els avui estudiants de la UAB són els actuals Millán-Astray, un altre que també tenia mà -només una- a l’hora d’impedir per la força que parlés en la universitat qui no li agradés, Unamuno per exemple. Si aquests nous Millán-Astray no van cridar «Mori la intel·ligència» l’altre dia a la UAB, va ser només perquè allà fa temps que està difunta i enterrada.

Subscriu-te per seguir llegint