Europa, un mirall trencat

De jove, en els anys setanta i vuitanta del segle passat, vaig entendre i integrar el nou marc de lluita que suposava l’incipient projecte de la Unió Europea, que inicialment va ser econòmica i molt limitada, però un primer pas per assolir objectius de transformació econòmica i social en un món globalitzat. Calia implicar les forces polítiques d’esquerra en el projecte europeista -seguint l’estela del Partit Comunista Italià- per introduir els temes socials transformadors en aquest nou àmbit europeu i en les seves institucions, tot impedint que aquestes no acabessin esdevenint en una "Europa dels mercaders".

D’ací que seguís l’aposta decidida, pedagògica i "heterodoxa" del Guti, aleshores parlamentari europeu, per a defensar -els anys 2004 i 2005- el projecte de Constitució Europea, malgrat que molts dels meus companys d’aleshores defensaven una posició contrària. Ho valorava com un pas important per a la construcció de l’Europa política, de l’Europa social, de l’Europa dels pobles. Per més limitacions que tingués i per més que el seu marc econòmic fos capitalista, calia aprofitar aquest espai per a impulsar nous objectius i nous recursos, per controlar i aturar les tendències monopolistes de les Grans Corporacions. Era una escletxa que calia aprofitar, en donar més poder a la ciutadania europea en la presa de decisions, en polítiques socials i ambientals, per democratitzar les institucions europees i per introduir-hi mandats de pau, solidaritat i cooperació internacionals. No agradava gens a les elits europees, i encara menys als nord-americans.

Era la continuació de la llarga lluita que va de les primeres constitucions burgeses del segle XIX, que excloïen a la majoria, a les constitucions de les repúbliques dels treballadors i treballadores del segle XX, dels drets socials i de les llibertats. Els resultats decebedors dels processos de validació d’aquell projecte de Constitució europea són prou coneguts, i deixaren el camí lliure a les grans corporacions que en lloc de ser controlades, ara ho tenien fàcil per a manipular i domesticar les grans forces polítiques, perquè servissin més als seus interessos que als de la ciutadania.

Veure el somni europeu trencat em produeix dolor, però també rebuig vers als qui avui dirigeixen la Comissió Europea, com si fos el consell d’administració d’una gran empresa, on les corporacions són els accionistes majoritaris i la ciutadania resta com un soci minoritari sense capacitat de decisió. Avui Europa no és artífex de la pau sinó propagandista de la guerra. No sé què em resta d’aquell jove europeista, però el que sé és que no em representen els que es diuen líders europeus, i sols miren per als qui els hi deuen les seves carreres polítiques, que els han finançat, i els han permès arribar a dalt de tot, per a servir-los.

Subscriu-te per seguir llegint