Reflexió sobre la classe mitjana

Ja fa temps que la classe mitjana pateix, però ara directament l’ofeguen. Som en un moment en què treballar no garanteix viure amb dignitat.

L’autònom, el petit empresari i el professional liberal viuen amb l’ai al cor. El que abans era esforç i recompensa, ara és esforç i càstig. Cotitzacions altes, impostos desmesurats, burocràcia absurda i serveis públics que no estan a l’altura del que paguem. I si tens la mala sort de prosperar una mica… t’assenyalen.

Ens estan robant la il·lusió.

I això és greu. Perquè la classe mitjana és el motor d’un país. És qui crea llocs de feina, qui manté el comerç local, qui paga escoles i hospitals, qui aixeca la persiana cada matí. Però des de fa massa temps, se l’ha convertit en culpable de tot i beneficiari de res.

La cultura de la subvenció ha substituït la cultura de l’esforç. El missatge que es transmet és clar: si treballes, pagues; si no treballes, cobres. I així, el sistema s’enfonsa, perquè sense contribució no hi ha benestar.

Com a liberal, crec en una Catalunya amb una classe mitjana forta, alliberada de l’asfíxia fiscal i respectada per l’administració.

Crec en l’estímul al mèrit, no en el càstig a l’èxit. Cal abaixar impostos, simplificar tràmits, incentivar el talent i deixar de posar bastons a les rodes als que generen riquesa.

El futur de Catalunya no passarà mai per carregar els mateixos de sempre.

O fem costat a qui aixeca el país o l’enfonsarem del tot.

I aquí ho deixo, tal com raja.

Subscriu-te per seguir llegint