Jo soc Marista!

Tinc perfectament gravada a la memòria la primera impressió i imatge del primer dia que vaig entrar a l’escola dels Maristes de Girona. D’això ja en fa 50 anys. Després d’haver fet el que abans es coneixia com a «pàrvuls» en un altre centre em tocava fer el primer curs de la llavors Educació General Bàsica (EGB), sigles que ja pertanyen al passat. Tot tenia forma hexagonal. L’exterior de l’edifici, el seu interior, les aules, els lavabos, les papereres, la distribució... fins i tot les rajoles del terra. Era l’edifici escolar més modern de la ciutat des del punt de vista arquitectònic. Res s’hi assemblava. No sabia, en aquell moment, que aquella entrada em marcaria la resta de la vida. L’escola no es redueix (o almenys no hauria de ser així) a un simple aprenentatge pedagògic. L’escola ha de formar persones. Als Maristes això ho saben transmetre. La formació que va rebre la meva generació va venir donada per germans maristes, per mestres veterans i per professors que acabaven de sortir de magisteri i que tot just s’iniciaven en el món de l’ensenyament. I aquesta mescla educativa potser va ser el secret. Diuen que la nostàlgia és un exercici i un viatge emocional cap al passat. Pot produir en determinats moments tristesa, però també ens pot evocar un bon record si el tenim gravat a la memòria. 50 anys després del primer impacte, dimarts passat em vaig endur una altra bona impressió en tornar-hi novament. El col·legi va celebrar un acte de retrobament d’exalumnes inclòs en la celebració del mig segle del centre. Va ser un acte que va traspuar emoció i que em va servir per a reafirmar-me i proclamar amb orgull que jo soc Marista!