Les peticions últimes

Algú m’ha suggerit que no trigui a escriure aquest article si no vull que ja no siguis a temps de llegir-lo. Em dol acomiadar-me de tu, però no em costa. Fa temps que ens acomiadem i no ha estat tan tràgic. Si ho penses bé, dus tota la vida acomiadant-te. Als concerts t’havíem d’aplaudir molt pels bisos, i sempre un a un, i ho fèiem amb molt de gust, però de vegades hi havia més ovació que cançons, de manera que els que t’hem seguit, coneixem el sentiment que ens diguis adéu molta estona des de l’escenari i vagis i tornis de les bambolines sense estar segurs de si et tornarem a veure. Després ens vares dir adeu sense que ens n’adonéssim, amb Un pont de mar blava, però al final la malaltia va remetre o estava mal diagnosticada. I finalment vas deixar de fer la teva feina per dedicar-te a la política, en el que jo crec que puc dir, sense exposar-me a ser injust, que ha estat la pitjor decisió de la cultura catalana.

Ara que encara hi ets voldria dir-te que juntament amb TV3 i Catalunya Ràdio, has estat el millor èxit de masses de la llengua catalana. No hi ha hagut cap fenomen artístic que es pugui comparar a les teves cançons i als teus concerts quant a la difusió d’aquesta llengua que tant has estimat. Tu que t’has pres cantar com una eina per apropar els teus ideals, en l’objectiu concret del català, que era el més alt, ho has aconseguit i pots estar-ne satisfet. Pel que fa a l’art, has estat sempre inquiet, i Verges 50 i el Viatge a Ítaca, el Pont i Porrera, Maremar o Astres, són discs temàtics, o podríem dir que històries molt ben explicades i vas assumir un risc notable. A més a més, has aconseguit també que el teu públic, sovint d’àvies i tietes -tot i que no només- t’hagi acompanyat en la teva aventura creativa, de manera que ni has renunciat a la teva creativitat ni has perdut la teva vocació majoritària; una mica com cantar només en català, que mai no et va impedir tenir públic d’arreu d’Espanya, sobretot a Madrid, on vas ser molt estimat fins que et vas dedicar a insultar-los.

Després hi ha un detall, que no és només un detall, que crec que si no el dic jo no el dirà ningú i és que tot el que vas fer ho vas fer molt ben fet. Vas tenir cura de tot, vas ser molt exigent amb tu mateix i amb els teus músics. Vas preservar la teva imatge, la teva intimitat, sabies molt bé com mantenir l’aura mítica quan et mostraves en públic, mai no et vas fer pesat; les produccions de tots i cadascun dels discs són impecables, i als concerts hi duies sempre els millors equips de so i llum, i els millors tècnics.

El teu discurs sobre la classe política l’hauríem agraït més si hagués guardat proporció amb el fet que la major part de les teves gires, i per tant la teva major part d’ingressos, venien de la contractació pública. Ajuntaments d’Esquerra, de Convergència i alguns d’Iniciativa (quan encara existia). Formaves part del sistema, eres el cor del sistema que tant criticaves. Igualment, els teus pamflets anticapitalistes eludien sempre el fet que fou precisament gràcies al capitalisme que vas poder tenir una carrera exitosa, uns guanys més que considerables, i una fundació a l’Àfrica. L’extrema esquerra, com l’extrema Palestina que tant t’han agradat sempre, t’haurien liquidat per homosexual, no t’haurien permès ni una sola discrepància, i els teus guanys, si haguessis arribar a obtenir-ne cap, haurien estat confiscats, de manera que tampoc no hauries pogut ser gens solidari.

Deixes un gran patrimoni de molt boniques cançons, algunes de les quals han sobreviscut molt bé el pas del temps, i algunes de les més noves estic segur que en el moment menys pensat, un adolescent d’avui, o d’aquí cent anys, les escoltarà i les trobarà tan precioses com són, sense el prejudici de comparar-les amb els teus grans èxits. Sobre això darrer, volia dir-te que són cançons de tanta qualitat que jo les he pogut escoltar i gaudir sense importar-me gens la distància ideològica. Potser també en això soc una decepció per a tu, però he de dir-te que el teu fet artístic és més poderós que el teu fet polític, i que pots agradar sense convèncer, sovint em sento com un lladre de les teves cançons, sent feliç escoltant-les sense pagar l’impost revolucionari. De tota manera crec que sempre has estat conscient que les cançons, un cop publicades, deixen de ser totalment teves i també les fem nostres, i en fem el que volem.

Des dels 9 anys he dedicat bona part del meu temps a escoltar la teva música i a seguir la teva carrera. Has estat un honor i no voldria que marxessis sense agrair-t’ho. No només no em penedeixo del temps viscut als teus concerts sinó que si tornessis a començar la teva trajectòria, tornaria a anar a tots i cadascun dels recitals. En tot el que has fet has aconseguit fascinar-me i quan no hi he estat d’acord, que ho fessis o diguessis tu m’ha semblat de suficient interès com per igualment escoltar-te. No sé si has estat tan feliç com la felicitat que has procurat a tantes i tantes persones que t’han escoltat i t’han utilitzat per endreçar o calmar llurs fondàries. Em fa l’efecte que sempre t’has sentit més sol del que voldries, en la mena de soledat que no té remei perquè depèn del nostre funcionament molt més que dels altres. Tu no creus en gran cosa però jo sempre he pensat que la bellesa del teu art no pot explicar-se sense transcendència.

Si encara poden tenir algun sentit les peticions últimes, un concert final, tu sol amb els teus músics, sense convidats que perjudiquin la intensitat artística, seria la manera més bonica i més justa de poder escriure la darrera pàgina del teu llibre.