Vacances i pensaments

L’evolució del món ha fet que del tema vacances se’n ocupessin els marxants de l’economia, els governs i les administracions, per la banda alta del fer calaix, i molta més gent, professional o afeccionada. Els escriptors també s’han afegit a fer-hi una bona xocolata desfeta. Tot canvi o aportació social mereix una audiència pública i popular.

Agustí Calvet (1887-1964) era a primera fila a Sant Feliu de Guíxols des d’on va immortalitzar el pseudònim de Gaziel; des de la seva finestra va veure l’eufòria del primer turisme i va escriure uns Goigs de Sant Feliu que començaven així: «Pel Pertús bufava una aura que ens duia francs com un sol, corrien marcs per Sant Pol i esterlines pel Ridaura.»

Vacances i turisme són actualment tan presents, com a referents i motors de moltes economies. Els escriptors s’hi refereixen contínuament, expressen punts de vista, crítiques i lloances. Una lectura espigolada també podria ser una prova: digues quines paraules t’han agradat i es diria quin tipus de vacances tu et pots permetre.

De Montserrat Roig: «No és de bon dir que les vacances produeixin una certa angoixa. L’estiu és un temps d’espera. Què esperem, no ho sé: potser el dirigisme de l’hivern, el costum enfarfegador que ens porta a una altra mena de cabòries, més feixugues, però més acceptables. Les vacances ens porten a observar l’altre, a qui tenim a la vora, provisionalment; però observar no vol dir descobrir-lo.»

Una denúncia molt clara és la de Francesc-Marc Àlvaro quan diu que « l’estiu és el màxim ‘terror’» i que «les vacances són fruit d’una civilització massa opulenta, però ens obsessionem a fer-ne una mercaderia; si no fas vacances ets un desgraciat, les vacances ofereixen trobar sentit a la vida i a la Visa.»

L’hivern, per a molta gent, continua essent el temps del sòlid compromís laboral, per tradició i per obligació. O bé, pels més inquiets, és la fracció de temps entre dos estius, pot sospirar algú. L’estiu pot ser un temps que cal viure intensament -poden dir- i aleshores venen aquelles tarambanades pròpies de l’estiu que també omplen diaris.

Joan Corbella, des de la seva tribuna de psiquiatre, recomanava «saber trobar temps de perdre temps, desconnectar, descansar en una activitat diferent; en el repartiment racional de cada temps podria raure un bon signe de maduresa». Sempre ens faltarà temps per a educar el nostre oci i la nostra oportunitat de «descobrir» els altres». Tampoc no cal anar tan lluny, per sortir a veure món. Potser caldria corregir aquella incongruència d’anar i tornar de la Patagònia i no saber on és l’Alta Garrotxa i ignorar la bellesa cromàtica de la tardor al Collsacabra.

La placidesa de planejar i realitzar vacances són moments il·lusionants. Moments, també, que poden portar (porten) un cert desgavell de l’economia pròpia d’aquella que abans s’havia dit classe mitja. Néstor Luján ja denunciava que «treballem desordenadament per guanyar el temps del descans, espantats de trobar-nos sols, cara a cara, amb la nostra persona.» I sempre hi haurà privacions i renúncies a l’hora d’«anar» de vacances, quan hi ha alguna manca, determinant. Podríem contestar aquells «goigs» citats al començament: Encertàveu, vos, Gaziel, ens pensàvem tocar el cel amb aquell vostre mostrari, bon afalac dinerari, més les crisis, aquí i ara, sortegen a creu o cara. Molta gent va del revés, com si l’euro se’ns fongués.