Flotilla (de secà) per la republiqueta

Ja que els de la flotilla de Gaza han tingut tant d’èxit -en el sentit que buscaven, que era el de sortir als mitjans- podríem fer una cosa semblant per la Republiqueta, però res d’anar amb vaixell, que em marejo.

Això va dir algú, i va aconseguir reclutar una desena d’audaços revolucionaris que van decidir tirar pel dret -és un dir, en realitat van tirar seguint els revolts de la carretera-, el passat 11 d’octubre a Salses, per arribar caminant a les portes del Parlament ni més ni menys que el 27 d’octubre, aniversari de no recordo què, ells sabran. Caminada per la Llibertat en diuen, més coneguda mundanament com la flotilla de la Republiqueta, flotilla de secà, però flotilla.

Si veuen vostès passar per davant de casa seva uns descamisats amb alguna estelada descolorida, facin el favor de tancar portes i finestres, ja que segons sembla entren d’estranquis en domicilis particulars per avituallar-se, i fins i tot per dormir, si l’amo deixa el dormitori desprotegit ni que sigui un momentet. En el cas que tinguin vostès bon cor i els faci una mica de pena aquesta pobra gent, limitin-se a deixar-los alguna cosa de menjar i de beure en l’ampit de la finestra, com si fossin els camells dels tres reis. I no obrin la porta encara que sentin trucar al timbre, sobretot, no l’obrin.

L’objectiu dels intrèpids marxadors quan arribin al Parlament és reclamar que es faci efectiva la declaració d’independència, a veure qui serà capaç de negar-los una minúcia així a uns desocupats suosos que han vingut a peu fins a Barcelona. Quan vegin que la seva petició no és atesa la rebaixaran a una amnistia, i quan tampoc, a un concert econòmic singular o almenys a competències en immigració. Al final, es conformaran que algú els ofereixi un got d’aigua i els pagui el bitllet d’autobús per a tornar a casa, que Salses queda lluny i no és cosa de tornar a peu. Al cap i a la fi, des de Kavafis sabem que l’important no és arribar, sinó el camí, això ho sabien bé els de l’altra flotilla -la de regadiu, perquè ens entenguem-, que van gaudir d’una travessia amb música, ball, còctels i festes. La flotilla de secà no ha tingut tant seguiment mediàtic com la passada per aigua, però així i tot hem pogut veure que en els finals d’etapa, com a molt, han gaudit d’un concert de gralla en la plaça semideserta d’algun poble dels de gat i tractor, res a veure amb les barriles que van disfrutar els altres camí de Gaza, en els llocs més in del Mediterrani. Aquestes coses s’han de programar millor, si per a la pròxima caminada organitzen xefles durant el viatge i conviden a una Barbie tetona i una exalcaldessa ploranera -no cal que sigui sempre la mateixa- per a posar-li color a la cosa, segur que augmenten la participació, que aquesta primera vegada ha estat força pobra.

La idea no és dolenta, només falta millor promoció. Si cada any hi ha fidels que caminen per a prostrar-se al final de la marxa al davant del cadàver de l’apòstol Jaume, és bo que hi hagi també qui, després de caminar quilòmetres, vulgui caure de genolls davant del cadàver de la republiqueta que jeu al Parlament, potser fins n’hi ha algun a qui se li cura la malaltia. El que no poden pretendre és que aquest cadàver ressusciti i es posi a caminar altre cop, això ho tenen clar els del Camí de Sant Jaume, però sembla que encara no gaire els de la flotilla de secà. Se’ls disculpa perquè és la primera edició d’aquesta nova peregrinació, segur que els qui en anys esdevenidors recorrin la ruta Salses-Barcelona, ja sabran que l’important no és la meta final, sinó l’experiència del camí, que els servirà per a trobar-se amb ells mateixos i per a enriquir-se espiritualment, potser fins per a conèixer l’amor de la seva vida, coses més rares s’han vist. Imagino que als esforçats pelegrins per la republiqueta els donaran també al final del trajecte un certificat escrit en llatí, que acredita haver completat el camí. El que ignoro és si durant el recorregut llueixen un símbol al pit per a mostrar a qui es trobi amb ells que són gent de fe, en lloc d’una petxina com els fidels de l’apòstol Jaume, els de la republiqueta podrien portar penjada una fregona, en clara al·legoria al cabell del seu apòstol.