Nota sobre la corrupció

En Rufián va dir al Congrés que hi havia una corrupció «cutre» i una «premium», referint-se que existeix una corrupció que cobra diners d’empreses per concessions i unes altres més sofisticades, de fet basades en el tràfic d’influències, en les relacions entre empresaris i diputats, la majoria de partits de dretes, que participen o han participat en negocis conjunts incloses les que provenen de les relacions de parentiu. Qui no explica al seu exsoci, al seu parent o al seu amic que s’aprovarà una llei que afectarà al seu negoci o canviarà certes regles de joc que l’afectaran?

El paradigma de la corrupció «cutre» és la que es va donar, és veritat que menys del que es podia preveure, després de les primeres eleccions democràtiques. El responsable del tema municipal del PSC en aquells moments era el meu amic Joan Comas, que va ser diputat al Parlament durant bastant temps. Un dia em va preguntar quin podia ser el principal problema dels municipis que s’anaven a constituir i, a primeres de canvi em vaig trobar dient que podia venir dels regidors d’urbanisme. Potser és que havia estat parlant del tema feia poc, potser perquè el tema de la corrupció estava a flor de pell però això va ser el primer que se’m va acudir. Pensava en la següent escena, un regidor de classe treballadora que, amb molt esforç, s’havia comprat un pis i tenia una hipoteca que li costava pagar podia acabar com a regidor d’urbanisme, i es podia trobar davant un empresari de la construcció que li oferia diners suficients per liquidar la hipoteca a canvi d’un petit canvi en un pla parcial, en una regulació, que li permetria pagar la hipoteca i a l’empresari fer més pisos, guanyar més diners. Per sort hi va haver molts pocs casos de corrupció «cutre» en els primers municipis democràtics, els líders sindicals, veïnals, etc. que van entrar als ajuntaments amb ganes de millorar els seus municipis van ser molt més nets del que m’havia imaginat. Aquest cas de corrupció bàsica es pot complicar i podem arribar als casos com el que s’està investigant ara mateix, l’anomenat cas Koldo, que involucra, a més de Koldo Garcia, als dos darrers exsecretaris d’organització del PSOE, Ábalos i Cerdán.

Permeti’m fer un petit comentari perquè en la corrupció «cutre» sempre hi ha d’haver un empresari que ofereix i els diré una cosa, la societat crida molt i demana un càstig important per al polític que es deixa corrompre, i és molt condescendent amb l’empresari que corromp. Facin el següent exercici, pensin en polítics que s’han deixat corrompre, segurament que podrien donar varis noms de polítics condemnats o pendents de judici, però si els pregunto per empreses i empresaris que són responsables de corrompre, el més segur és que no podrien dir-ne cap o, amb sort, un/a i que hagin estat condemnats o pendents de judici, segurament que no en sabrien dir cap.

Quan penso en la corrupció «premium», l’exemple que sempre em ve al cap és el del tràfic d’influències. Un exemple personal, visc a Barcelona i per herència tenia un pis a Sant Feliu de Guíxols on tenia un telèfon fix que vaig voler suprimir. Portava varis mesos sense aconseguir que el donessin de baixa quan un dia em van trucar i em van demanar uns papers que vaig enviar immediatament per fax. Al cap de 5 minuts d’haver enviat els papers vaig rebre una trucada del director de Telefònica de Girona dient-me que donava de baixa el telèfon fix i que perdonés les molèsties. Vaig quedar sense parla uns segons fins que em vaig adonar que havia enviat els documents amb el fax de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC que llavors dirigia. Aquesta és la forma més normal del tràfic d’influències, quan un és d’una determinada classe social es tenen privilegis. I això s’aplica al tràfic normal entre familiars i companys d’empresa, si un té un familiar, un excompany d’empresa, etc. que passa a ser representant públic, una trucada, un document que s’escapa dels seus canals habitual, etc. permet tenir una informació privilegiada sobre què passarà en un determinat tema (sigui una nova normativa o una informació que afectarà al valor de certes accions a la borsa, etc.) i la informació, ja se sap, és poder. El cas que considero el paradigma de la corrupció «premium», si es confirma, és el cas Montoro. Suposadament en aquest cas no es tracta de passar informació privilegiada, cosa que sol ser difícil de confirmar i, per tant, de castigar, sinó que es tractava de fer lleis a mida per afavorir determinades empreses. També va ser el cas de les lleis d’amnistia fiscal sobretot la de Montoro que afavoria als que precisament havien defraudat al fisc. En aquests casos també els polítics són castigats i menyspreats i les empreses diuen que no en sabien res o, com a molt, busquen un cap de turc.

Precisament aquests dies, la UE acaba de reiterar que Espanya hauria de fer reformes per complir la normativa comunitària i lluitar més eficaçment contra la corrupció. Potser hauríem de fer-los cas.